L'amistat amb l'Alguer, la fidelíssima

La periodista algueresa Daniela Sari va escriure, durant els anys en què va treballar a la "Nuova Sardegna", uns interessantíssims articles que volien explicar i difondre, a tots els lectors sards, la identitat diferencial catalana de l'Alguer. Un d'aquests escrits fou dedicat a recordar “el Retrobament", i va ser publicat el dia 10 d'abril de 2004. L'article es va titular "L'amistat amb l'Alguer la fidelíssima" i, per respecte a l'autora, el reproduïm en la versió original italiana.

L’amicizia con «Alguer la fidelíssima»

A Girona lo citano ancora come il «Retrobament», il ritrovamento. E gli anziani ne parlano con affetto, ricordando un viaggio in nave di più di quarant’anni fa, da raccontare in un catalano dolce e cadenzato, tanto simile a quello dei «fratelli» algheresi. È la riscoperta che la moderna Catalogna fece di Alghero, «L’Alguer la fidelíssima». Arrivarono in tanti quel giorno del 1960, animati dalla scoperta di una terra lontana eppure culturalmente vicinissima. Dove nessuna dittatura vietava di parlare, scrivere, cantare in catalano. Sono antichi i fili che legano questa parte di Catalogna ad Alghero, e che oggi sono rinsaldati dal turismo, dallo scambio facile garantito da un volo low-cost quotidiano che spesso registra il tutto esaurito.

Ma se la memoria del popolo è di questi decenni, quella di appassionati e studiosi va oltre i recenti apparentamenti tra la costa di Sardegna e quella di Spagna. Ricorda, confortata dai documenti, la storia più antica. Quando nel buio del medioevo Alghero smise di essere la rocca dei genovesi Doria per diventare terra di ripopolamento catalano, stretta da mura e bastioni. Un isolamento anche linguistico che smise di esistere sotto il dominio Sabaudo e nel tempo i «fratelli» continentali dimenticarono la piccola Alguer. Sino al primo e sorprendente «Retrobament», datato al 1887. Eduard Toda, diplomatico di Reus con una lunga carriera in giro per il mondo, arrivò in quel piccolo borgo di pescatori e scoprì con stupore che lì si parlava la stessa lingua della sua patria lontana. L’anno dopo firmò il libro «Un poble català d’Italia, L’Alguer». Fu una scintilla che scatenò fiamme culturali. Dagli entusiasmi del colto diplomatico nacque ad Alghero nel 1902 la «Agrupació Catalanista de Sardenya», movimento letterario che contò tra le sue fila intellettuali, poeti e artisti tenuti in gran considerazione dalle due parti del mare. L’alba del secolo fu fertile terreno di scambi, e numerosi si contarono gli studi, le pubblicazioni, gli incontri convegnistici e letterari. Ci fu persino il breve esperimento di un giornale, «La Sardenya Catalana», scritto da algheresi e pubblicato a Barcellona. Ancora, le rime in catalano si inseguivano in giro per il mondo con i «Giochi Floreali», gare in versi che suscitavano gran seguito. Le cronache lamentano un affievolimento dei rapporti negli anni a seguire, sconvolti dalle guerre. Poi da una parte arriva la dittatura franchista, severa nei confronti della cultura catalana, dall’altra un lento dimenticare, pur continuando a parlare un algherese radicato tra il popolo ma, come ogni lingua viva, in continuo mutamento. Fino al 1960. Quando un gruppo di catalani organizza un viaggio ad Alghero. Tutti su una grande nave, a salutare i vecchi bastioni dal mare, sventolando le bandiere giallo-rosse. La risposta è calorosa, e segna la rinascita di rapporti mai del tutto spezzati. Non colonialismo culturale, ma un’occasione perché gli algheresi riscoprissero affetti legati ad una matrice antica, pur rispettando una storia anche linguistica personale, sviluppata nei confini sardi. La musica è un buon mezzo, e nella Barcellona di quegli anni si incide perfino un disco di canzoni algheresi, piccola raccolta di liriche interpretate dal «Grup coral de l’Agrupació Catalana d’Itàlia», che vuole riprendere la tradizione illustre dei seguaci di Toda. Ancora una volta è scintilla di facile presa. È subito un fiorire di gemellaggi e iniziative culturali, che dalla lingua (oggi riconosciuta come minoranza e ben coltivata nelle associazioni e nelle scuole di algherese), si spinge fino alle tradizioni. Su tutte la Settimana Santa, che regolarmente diventa occasione di visite e contatti tra le confraternite religiose, tra le prime a cogliere il senso più profondo di questo rapporto. Non stupisce trovare nei negozi di Girona e dintorni i dischi delle nuove voci algheresi, quelle che il mercato italiano talvolta apprezza ed etichetta come world music, ma che qui fanno bella mostra negli scaffali della musica etnica locale e vanno via come il pane. Ed è di questi giorni la notizia che il Parlamento Catalano ha convocato le associazioni algheresi per fare un punto comune sulla lingua.

La Catalogna non ha mai smesso di tutelare la propria identità culturale, sino al punto che ogni catalano che si rispetti ha il proprio documento di riconoscimento. Lo si può richiedere anche nella piazza di Girona, a due passi dal Municipio che rappresenta l’autorità spagnola. Per il governo nessun valore, per il popolo un punto d’orgoglio. Una foto, una firma e una piccola offerta: l’iscrizione è aperta a tutti i catalani di Spagna e, naturalmente, agli algheresi.

DANIELA SARI

Valencians en el viatge del Retrobament (1960-2010): Francesc Soriano i Ricard Santmartí

Altres dos membres de l’expedició que conformaren "El viatge del Retrobament" van ser els valencians Francesc Soriano i Ricard Santmartí. El primer va ser, durant una bona època, l’administrador del diari Levante, i actiu valencianista (va ser membre d’Acció Valenciana), així com de la comissió organitzadora dels Jocs Florals de València (l'any 1962 va ser la persona que va suggerir el nom del General Rafael Catardi com a mantenidor); mentre que el segon fou editor i poeta. Així mateix Ricard Santmartí va formar de la junta directiva de l'Agrupació Valencianista de la Dreta (1933), dirigí l'editorial Lletres Valencianes (1948), on va publicar bona part de la seva obra poètica, de caràcter marcadament tradicional. A més de la seva tasca editorial i de difusió periodística, potser la major contribució en el terreny cívic la trobem en el paper que va fer com a president dels Cursos de Llengua Valenciana de “Lo Rat Penat”, en uns anys particularment difícils.

S'ha de destacar també que, juntament amb el dibuixant Vicent Ramil i el també poeta Josep Maria Esteve Vitoria, va fundar la primera publicació fallera redactada amb correcta ortografia valenciana, la revista «Pensat i Fet» (1912-1972), esdevenint el seu principal animador després de l’any 1939. Cal no oblidar que va ser un dels signataris de les Normes de Castelló. L’any 1960, com es comentava abans, Santmartí va anar a l’Alguer, en el viatge del Retrobament, on va escriure el seu llibret de poemes Ressonàncies de l’Alguer, que porta el subtítol Versos d'anar per casa. El llibre es va publicar en el mateix any 60, amb pròleg del seu amic i company d’expedició Francesc Soriano, que tot seguim reproduïm.

PARAULES DE COMPANYIA

Les íntimes emocions vinculades al patriòtic creuer del retrobament a l’Alguer, que tant de ressò ha de tindre en les relacions espirituals entre aquella ciutat de l'altra banda de la Mediterrània que parla la nostra llengua i els pobles de l’àrea catalana-valenciana-balear, no podia deixar de fer vibrar la lírica de Ricard Santmartí, sempre sensible al sentiment patriòtic que ha informat tota una vida exemplar, dedicada, a l’íntim recés de la llar, al seu honrat treball d’artífex de l’or i de l’argent, de poeta valencià i de destacadíssim servidor de la Pàtria en tots els moments de la seua vida i des de la més diversa activitat.

Podríem dir del nostre amic, parodiant el proverbi llatí, que de l'abundor del cor sorgeixen els versos; aquests versos que Santmartí, en la seua humilitat cristiana, subtitula versos d'anar per casa, però que són la floració d'una profunda arrel terral i religiosa d'un esperit creient fervorós, enamorat de la seua terra, dels costums del seu poble, amant de totes les coses petites, en qui els seus versos s'enlairen com un xiprer i tenen tota la tendror d'una pregària.

Aquestes Ressonàncies de l’Alguer, dins la intimitat que s’assaboreix a tota la producció de Santmartí, vénen a ésser com l’expansió exterior de 1’obra poètica del cantaire del poble, espontani i intuïtiu, veritable cronista poètic de València, que ens ha vingut cantant, amb tota la tendresa del seu cor, dels homes i de les coses del seu poble i de la seua època; dels seus costums i aficions i tradicions que ell ha observat des d'aquell raconet íntim i acollidor del carrer de la Tapineria. I per això, després de creuar per primera vegada l’amplitud de la nostra mar, la intensitat del pensament de Santmartí es projecta a l'exterior i capta tot el sentit ecumènic del nostre poble:

Munió de patrícies veles
navegant pel mateix mar,
sota idèntiques estreles,
units pel mateix parlar.

El llenguatge del nostre poeta no és de laboratori, sinó el viu del poble; el dels senyors i els artesans de la Valencia de principi de segle, el de la burgesia valenciana que cada dia passa i repassa pel barri gremial on viu el nostre amic i on copsa aqueix llenguatge riquíssim i ferm, planer, senzill i vigorós alhora. Per això en aquesta expressió popular, d’una claredat i d'una frescor imponderable, canta la seua llengua, de la qual n’és un enamorat:

És cançó de mare,
afany de promés,
ànima en la Pàtria,
prec lloant a Déu.

L'autor, que coneix la gran importància de la llengua en la definició de la personalitat característica, es dedica al seu conreu i contribueix a la seua expansió entre el poble, cercant el desvetllament de l’esperit propi i de la unitat espiritual de les terres que la parlen i s'emociona en veure ballar a terres de l’Alguer la

Patriòtica sardana,
mans junyides, cors en alt

i les danses rosselloneses, catalanes i mallorquines junt amb la nostra «Rapsòdia valenciana» o el «galop de panderetes»:

Dia de la gran família,
que han vingut els Catalans
i a l'aire prim de l'Alguer
hi ha ballades de germans.

La generositat de Santmartí ens ofrena els seus versos en dies assenyalats; ell escriu per a la seua íntima recreació, i amb la seua natural modèstia no creu que els seus versos tinguen una autentica qualitat, perquè ni tracta temes de gran profunditat a les seues composicions ni s'hi troben conceptes greus. Això fa que gairebé tota la seua producció estiga inèdita, però, home generós, ens proporciona el gaudi dels seus versos en cada commemoració patriòtica, en cada festa popular, en les diades familiars o en els Nadals als amics; en Santmartí els versos hi prenen caràcter d'homenatge, però mai com en aquesta oportunitat que en són un de ben alt a la ciutat de l'Alguer, als organitzadors del creuer de l’amistat, a tots els companys de l’expedició; aquestes Ressonàncies de l’Alguer, escrites a la mateixa illa de Sardenya, són un càntic d’enyor, d’esperança i de seguretat d’un nou retrobament. Quan el Virginia de Churruca —ancores amunt i els cors deixats a terra— inicia el seu retorn, mentre s'ouen els darrers adéus dels algueresos, Santmartí, assegut a la coberta del navili i amb els ulls plorosos, endega els seus darrers versos quan la ciutat amada, amb els seus llums, no és més que una constel·lació descoberta al firmament de les nostres esperances, en la dolcesa d’una nit:

Dir l’adéu no em desespera,
braç en l’aire i cor seré,
que el desig s’ha fet paraula:
si me’n vaig, ja hi tornaré.

En aquest vers que tanca el llibre, amic Santmartí, hi ha una única dissonància que l’amic que l’acompanya ha trobat: no hi tornarà; si Déu vol, HI TORNAREM!

F. SORIANO I BUESO

I, tot seguit, un dels poemes de Ricard Santmartí (a qui veiem en la foto recitant un poema, en la inauguració de la "Passejada València", sota l'atenta mirada del General Rafael Catardi i el Síndic de l'Alguer, Fidel Cilliano). Una poesia, com explicàvem amb anterioritat, d'un to marcadament tradicional i poc pretensiosa, que ens serveix, més enllà de la seva qualitat intrínseca, de testimoni poètic d'un dels protagonistes d'aquest especial viatge:

RETROBAMENT

Als il·lustres germans Nonis

Cantó suau de Sardenya,
on viu la ciutat d'Alguer
entre salobres i penya
com un polit taronger,

tot amerat amb l'essència
d'uns pobles dels que és bessó:
de Catalunya i València,
Mallorca i el Rosselló.

Munió de patrícies veles
navegant pel mateix mar,
sota idèntiques estreles,
units pel mateix parlar.

L'Alguer, la nova i la vella,
que pensa, treballa i creu,
niu i rusc de meravella
guiat per la mà de Déu.

Pau i dolçor de l'espera,
llum de l'iris capvespral,
senzillament marinera,
abraçada de coral.

Tal com ets ja et pressentíem
i estimàvem més que l'or;
encara no et coneixíem
i ja et portàvem al cor.

Escrits del viatge del Retrobament (1960-2010): Tomàs Garcés

L'any 2010 se celebra el 50è aniversari del viatge del Retrobament, això és, el viatge col·lectiu de catalans a l'Alguer que va servir per enfortir els lligams entre Catalunya i el país català de la Sardenya. Un dels membres d'aquesta expedició fou l'escriptor barceloní Tomàs Garcés, persona enamorada de la cultura italiana (va traduir, en llibre titulat Cinc poetes italians, la poesia de Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale i Quasimodo al català). En el primer volum de les seva Prosa Completa, podem llegir la nota dedicada al viatge del Retrobament, que va escriure el 9 d'octubre de l'any 1960. Comencem, doncs, amb l'escriptor català la publicació, en aquest blog, d'aquells escrits que, directament o més tangencialment, es refereixin a aquest esdeveniment.

1960 9 d'octubre

De l’Alguer, se n'havia parlat molt, a Catalunya. Primer fou la descoberta d'Eduard Toda, la sorpresa del jove diplomàtic en trobar, en 1986, gairebé intacte encara, en un racó de l'illa de Sardenya, un poble que no s'havia oblidat de la seva alta naixença i que parlava, oh meravella!, en català. Després, al Primer Congres Internacional de la Llengua Catalana (octubre de 1906), la participació dels algueresos Joan Palomba i Antoni Ciuffo («Ramon Clavellet»), i, en els vint anys que separen aquelles dues dates, una tímida floració literària, la de «La Palmavera», oscil·lant entre un localisme primari i l’atracció del nostre renaixement. Aquesta foguerada, però, anà minvant, isolada en el seu exigu terrer. De l'any 19 ençà no recordo, fins a la nova «descoberta» de Pere Català i Roca, cap contacte interessant entre catalans i algueresos. En tot cas foren contactes esporàdics i sense projecció popular. Català i Roca, en canvi, ha fet prosèlits. El seu llibret Invitació a l'Alguer actual (Raixa, 1957) i les seves freqüents notes al setmanari «Destino» han fet conèixer a un públic nombrós l'existència del fet lingüístic i literari de l'Alguer i han encoratjat la mútua relació entre catalans i algueresos. Així, mentre els poetes Rafael Catardi i Antoni Bal·lero de Candia són coneguts en el nostre ambient cultural i han participat en alguns importants certàmens, diversos escriptors de Catalunya s'han decidit a visitar l’Alguer. La campanya de Català i Roca ha culminat amb l'establiment, pel patrici Francesc Recasens, d'una fundació gràcies a la qual cada any un becari alguerès podrà, durant algunes setmanes, perfeccionar a casa nostra el seu coneixement de la llengua catalana, i amb la realització d'un Creuer Marítim que ha portat per primera vegada a la ciutat de l'Alguer un nucli nombrós de viatgers catalans (i, entre ells, diversos valencians i rossellonesos). A Barcelona hi ha qui somriu (per què negar-ho?) d'aquest interès sobtat envers l’Alguer. El fet de girar l'esguard cap a la petita «ciutat catalana de Sardenya» pot semblar talment un joc d'infant. Es tracta, però, no en dubteu, d'alguna cosa més que un joc d'infant. Ortega y Gasset, en el seu conegut pròleg a l’obra del Conde de Yebes, subratlla com, en determinats moments, el cor se'ns en va cap a les illes desertes. «Cuando los hombres de una civilización adelantada se encuentran en algún gravísimo aprieto sueñan con una isla desierta», «...estamos indefensos ante la apelacion constante que nos hace el pasado para que abandonemos las complicaciones del presente y nos salvemos en él como en una isla encantada».

El somni de l'illa, deserta o no, fóra, doncs, en determinades circumstàncies, una reacció evasiva inevitable. Les nostres illes son avui Andorra , el Rosselló, l'Alguer... Quan el 25 d'agost, en un matí lluminós i plàcid, el nostre vaixell fondejava davant la fina ratlla de la que fou ciutat de Pere el Cerimoniós, i començaren d’acostar-se’ns, primer una, després d'altres, fins a arribar algunes dotzenes, amb joiosa pressa, barques petites i grans, atapeïdes de gent, i veiem onejar a cada pal la púdicament anomenada ací «bandera de la Confederació» (eufemisme que caldrà afegir al de «la llengua vernacla»), els ulls ens espurnejaren. Arribàvem, realment, a l'illa somniada.

Després, havent desembarcat, la munió que ens esperava, i ens donava la benvinguda, i ens escometia en català pel goig de sentir la nostra resposta, i els cartells i les banderes que feien parlar les pedres de les cases, ens deien fins a quin punt Catalunya i els catalans són, a l'Alguer, un mite popular. A cada pas, una mà s'allargava a les nostres i un diàleg s'iniciava. Xics i grans participaven de l’emoció del retrobament. Camí de la Catedral, on portarem la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, la multitud difícilment podia deixar-nos pas. La ciutat feia, espontàniament, festa. En un temple atapeït, mossèn Manunta pujava a la trona per invitar-nos, en bell catalanesc, a donar gràcies a Déu d’haver conservat, segles a través, «aquesta entitat catalana que és l'Alguer, on el llenguatge resta essencialment català». A l'Ajuntament, després, al Camp d'Esports més tard, en una bella festa de cançons i danses, i a cada carrer i carreró i al portal de cada casa, la nostra estada a l’Alguer va ésser una constant salutació recíproca de germans de llengua. «No hi ha res de comparable -havia dit Prat de la Riba en aquell Congrés de 1906, i ara en teníem una prova esclatant a aquesta unitat anímica determinada per la comunitat de l'idioma.» A l'acollença que ens era feta, no hi veiem ombra d’interès, ni ombra de política. No era un «acte», ans un simple i formidable «retrobament». Era de nosaltres (de nosaltres en el segle XIV) que els havia arribat el llenguatge, i ens donaven gràcies tot mostrant-nos amb quina fidelitat serven encara el tresor. Vet aquí la paraula-clau: «fidelitat». Quan un pescador o un paleta s'apropaven per demanar-nos els noms de les fruites o dels peixos, o quan un veí camperol ens feia recitar, per recordar el que de petit va aprendre als bancs de la Doctrina, el Parenostre i el Credo, noms i pregaria tenien en els nostres llavis una plenitud insuperable.

Ells ulls ho veuen, l’oïda ho sent, i costa de creure: tanta eufòria pacifica és, en efecte, inversemblant. Entre els cartells i les banderes, l'esguard saluda en els aparadors i a les portes d'algunes botigues un full blanc imprès. Es el primer número de «Renaixença Nova». L'Alguer és nomes una ciutat de vint-i-cinc mil habitants, i ja exhibeix - no tothom pot fer-ho - una revista catalana.

En les seves pàgines, versos i articles d'autors algueresos; Catardi, Simon Mossa, Sari, Ballero, Scanu, i col·laboracions d'escriptors catalans. La revista deu tenir un petit tiratge, i potser són pocs els algueresos capaços de llegir-ne el text. L'ortografia italiana, a la quals els ha avesat l'escola, és sense dubte una barrera. Però aquesta barrera s’anirà aplanant: el català, sortós aquí, comença de penetrar a les aules. En una festa literària celebrada el dia dels Reis, cine premis, ens diuen, foren concedits a altres tants treballs escolars. Els adults també volen aprendre: el mes de maig d’enguany, al «Bon Pescador», un curset d'ortografia i gramàtica fou donat a un grup de treballadors i artesans. «L'empobriment del lèxic alguerès -llegim a "Renaixença Nova"- degut a la falta de cultura de la majoria de la població, a la contínua inserció de gents precedents de Sardenya i de la Itàlia continental, a les escoles italianes i, sobretot, a la ràdio i a la televisió, s’aturarà solament si de l’alguerès parlat s’arribarà mes aviat que serà possible al dialecte escrit. Així serà possible conservar aquell tresor de formes arcaiques i típiques que constitueixen no sols patrimoni de la nostra Barceloneta, sinó de la Llengua Catalana.»

L'Alguer ens ha donat, diguem-ho una vegada més, una lliçó de fidelitat. Si els Catalans sabéssim ser fidels... Vet aquí la constatació enyorívola amb què s'acaba nostre viatge. Hauríem d'estimar, amb un amor positiu i resplendent, la nostra parla. Com se l'estimen els nostres germans de l'Alguer. Allà, una supervivència instintiva i obscura prepara i fa possible una renaixença. I aquí, una gran renaixença es deixaria abatre per les dificultats i els paranys? El pitjor parany en què podríem caure, el constituiria el nostre oblit o la nostra indiferència. El vaixell va salpar que ja era nit. Va salpar amb molt de retard. Eren tants els qui venien a dir-nos adéu i abraçar-nos! Els veires s'alçaven amb el tremolor del comiat amical, i tots, algueresos i catalans, cantàvem les mateixes cançons ingènues i antigues davant l'oficialitat estupefacta. Coets -coets de pau i de joia- ratllaven el cel i queien lentament, giravoltant. I en el cor d'alguns de nosaltres, entre tanta emoció feliç, com un fibló d'angoixa, apuntava un instant la temença que aquella gran claror de Ponent que enlluernava els algueresos no pogués ésser (Déu no ho vulgui!) la llum d'un astre mort.

[Tomàs Garcés, Prosa Completa, Volum I, Barcelona, Columna, 1988, pp. 91-95]

No hi ha economia sense cultura però tampoc hi ha cultura sense economia

Aquest estiu, mentre encara no sabia on hauria parat, Itàlia, Bèlgica, Catalunya, o qui sap, he pogut dedicar temps a una anàlisi de la meva ciutat. Les coses es veuen millor després d’haver viscut una temporada fora, i en tornar per a les vacances he començat a posar-me una pregunta: perquè algunes llengües viuen i altres no? Quin és el "quid" que permet a llengües com el català i l’alguerès de sobreviure fins i tot a condicions històriques que normalment n’haurien decretat la mort i l'oblit?

La clau de tot és fer tornar de moda l’alguerès a mig dels joves i de la gent que treballa, fer que sigui una cosa a través de la qual sentir-se part d’una comunitat. No vull deixar fora els jubilats naturalment; és que precisament els jubilats fan part del grup demogràfic que no té problemes d’algueresitat i de llengua. La conseqüència és doncs, donar a l’alguerès una empenta que no sigui només de caire cultural (per l’amor de Déu, noble i necessari però allunyat de la massa), sinó una raó pràctica i concreta per parlar-lo.

Fer que els negocis i el treball puguin parlar alguerès. És per això que, quan vaig conèixer el Joan-Elies Adell, que acabava d’inaugurar l’Espai Llull a l’Alguer, el primer tema de les nostres converses va ser aquest. I ara, pocs mesos després dels primers contactes, un primer pas, petit però històric com diria el Neil Armstrong, en aquesta direcció.

La meva posició era favorable per capturar l’atenció de la gent, havent fet de ponent a una petita conferència a Brussel·les sobre l’estat de l’alguerès. Llavors, després d’haver fet un parell d’entrevistes amb la tv local, i d’haver aprofitat d’un fòrum online per aixecar el tema, he pogut fer-me una idea més clara, o bé confirmar la que ja tenia al principi.

El dia 30 de novembre i 1 de desembre, una delegació d’emprenedors catalans i de polítics ha visitat la ciutat i ha estrenat un nou canal de col·laboració amb les empreses i les institucions locals. Heus aquí una petita crònica.

Dilluns 30 de novembre, matí: la delegació és rebuda pel Síndic i els representants de la ciutat al Municipi Vell. Vaig romandre positivament impressionat pel clima de bona voluntat i de disponibilitat manifestat tant pels algueresos com pels hostes. És una percepció personal, però no m’ha semblat la sòlita trobada d’autoritats amb moltes encaixades i fotos somrients, potser per les cares d’entusiasme barrejat amb incertesa i expectatives que tots posaven. Després d’una encontre privat i d’una roda de premsa pública on l’esdeveniment ha rebut el seu nom no oficial però molt apropiat de “segon retrobament”, els participants han pogut participar a la inauguració d’una exposició d’art sarda, seguida pel dinar oficial.

Dilluns 30 de novembre, tarda i vespre: sessió amb els representants de Confindustria Nord Sardenya, l’associació nacional d’emprenedors. Les paraules de l’amo de casa el President Esteve Lubrano (poso el nom així perquè és alguerès) i del Secretari d'Indústria Antoni Soy van presentar els respectius territoris i el teixit econòmic que hostatgen. Cadascú dels presents va poder parlar del seu sector d’activitats, evidenciant els punts de contacte amb la realitat catalana.

També aquí m’he quedat sorprès de les idees que han nascut del debat. No només intents de trobar nous canals comercials, sinó també propostes de col·laboració en molts camps, tant en els sectors tradicionals com els transports i el turisme, com en els nous terrenys, més tecnològics i innovadors (cosmètica, serveis amb elevat valor afegit, recerca agroalimentària etc).

Dimarts 1 de desembre, matí: visita a les empreses Domenico Manca S. Giuliano (oli) i Sella & Mosca (vi). El “tour” va deixar els catalans molt impressionats. No s’esperaven de veure que una ciutat turística de 40.000 habitants, molt animada a l’estiu i que d’hivern sembla més morta que viva, pogués tenir també empreses amb aquestes dimensions i obertes als mercats internacionals. A dir la veritat, jo també a vegades hi penso.

Dimarts 1 de desembre, tarda: últim acte. A la presència d’un grup de petits empresaris del sector agroalimentari típic, de l’assessor al desenvolupament econòmic i dels representants dels comerciants de la ciutat, en Ramon Sentmartí, Cap del Programa de Comercialització Agroalimentària del Departament de Comerç i Turisme de la Generalitat, va presentar el portal web Gastroteca.cat. Aquesta eina ha suscitat l’ interès dels participants, molts dels quals han començat a manifestar el desig d’esser presents amb les seves empreses i botigues a la base de dades del portal.

No és la primera vegada que hi ha contacte amb els emprenedors de les dues vores de la Mar de Sardenya i de la Mar Catalana; però com la majoria dels contactes catalanoalgueresos abans de l’obertura de l’Espai LLull, han estat contactes gairebé personals, espontanis i no programats, fruit quasi sempre d’amistats comunes o personals, i fora del context institucional. Avui no. Avui la nostra germanor té un nou motiu, potser (i aquesta és la meva idea personal) el motiu que ens donarà l’empenta cap a un reflorir de la llengua: del segon retrobament a la segona renaixença.

Gavino Balata

http://paellaimargallo.blogspot.com/

Estupor

Al llarg del més de novembre, com ja havíem explicat en un post anterior, la Institució de les Lletres Catalanes i el Departament de la Vicepresidència van organitzar un sentit homenatge a la figura del poeta alguerès Antoni Canu, tot recordant el seu 80è aniversari. A l'Alguer primer i després a l'Ateneu Barcelonès, amb presència d'un nombrós públic, els cantats Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna van llegir, amb diferent sensibilitat d'una bellesa meravellosament complementària, la poesia de Canu.

El nostre poeta va prendre la paraula, emocionat i content, superat per l'afecte que tantes persones li estaven transmetent (entre elles cal destacar la presència del fotògraf Joan Mayoral, autor d'aquestes precioses fotos que acompanyen les nostres paraules) però també conscient que, als 80 anys, està en l'esplendor de la seva creativitat. Pot resultar una mica estrany que algú que hagi arribat a aquesta edat, es trobi en plena maduresa artística, però Canu ha arribat tard a la creació (això és, gràcies a l'aprenentatge i domini tardà de l'alguerès com a llengua d'expressió, ha sentit la necessitat de dir amb la seva llengua) i després d'una sèrie de tanteigs, sempre reeixits, amb la poesia i amb l'ús del seu català de l'Alguer, ara es troba segur de si mateix, ha abandonat les vacil·lacions creatives i lingüístiques, i s'està llençant, dia a dia, a escriure, sabedor que el temps que li queda no és etern.

No ens ha de sorprendre, en aquest sentit, que darrerament la poesia, o millor dir, l'acte d'escriure, s'hagi convertit en un dels seus eixos temàtics. No és casual, certament, perquè si en llibres anteriors, la recuperació de la memòria, l'explicació de temps i espais perduts, la celebració dels paisatges de la seva joventut eren els temes centrals de la seva escriptura, ara ho és bàsicament la poesia: el seu poder. I la raó és ben senzilla: perquè la poesia, ara per ara, és el motiu central sobre el qual gravita la seva vida. Així doncs, novament, a la seva manera, Antoni Canu esdevé, sense pretendre-ho, un poeta radicalment modern, en línia amb moltes línies de preocupació artística de gent molt més jove que ell, cronològicament parlant, però amb una mateixa edat creativa.

Així ho va explicar als assistents a l'homenatge a l'Ateneu Barcelonès: "El meu discurs serà essencial i remarca l'estima a la llengua que és l'instrument per escriure les mies emocions i els somnis que m'emboliquen. Jo, artesà de la poesia, he sembrat sil·labes per collir les paraules més poderoses per cantar la grandesa de l'home i de la vida, donant espurnes d'esperança i de llum, per il·luminar també la més petita veritat".

Il·luminar la més petita veritat: excel·lent forma de definir la poesia, la tasca del poeta. Una veritat petita, però, que no sempre es coneix sinó que, ben sovint, se'n apareix de sobte, inesperadament, provocant en nosaltres certa paràlisi: l'estupor protagonista d'un dels seus darrers poemes, encara inèdit, que ens ha regalat en aquesta versió manuscrita.

La 4 paret? Joves artistes catalans a Sàsser

S'acaba d'inaugurar a Sàsser, en el Palazzo de la Frumentaria, l'exposició d'art contemporani "4ª Parete?", curada per la comissària catalana Cèlia del Diego Thomas, que ens ofereix l'oportunitat de conèixer els treball dels joves artistes catalans Lídia Dalmau, Jordi Mitjà i Tani Plana i els creadors bascos Àlex Reynolds i Ignacio Uriarte. Es tracta d'un projecte que va guanyar el premi Marco Magnani per a artistes menors de 40 anys, que organitza aquesta fundació, que porta el nom d'un conegut crític d'art sassarès, que va treballar durant tota la seva vida per la divulgació de l'art contemporani. El fil conductor de l'exposició és, com planteja el propi títol, la pregunta sobre si, en ple segle XXI, cal que l'art estigui encara allunyat de la gent corrent (és per això que és qüestiona la quarta paret, això és, aquella frontera imaginària que separa el públic de l'escenari en una representació teatral). Cadascun dels artistes, doncs, proposa diverses maneres d'acostar l'art a la gent. Com? Doncs participant-hi en el procés de creació. Així, per exemple, l'obra de Tanit Plana (Barcelona, 1975) és l'enregistrament d'un vídeo en què diverses dones sardes rememoren, vestides amb el seu vestit de noces, el seu casament; cosa que permet recordar les seves il·lusions, les seves esperances, però també les frustracions. També és el cas de Lídia Dalmau (Altafulla, 1976) va convidar a una seixantena de persones de Sàsser i els seus voltants -també hi ha un alguerès, que parla en la seva llengua- que rememoressin la seva habitació on dormien de petits, això és, a recordar tot allò que hi era al voltant d'aquella cambra i totes les coses que s'hi relacionaven. Les propostes dels altres artistes, certament, d'una manera semblant, proposaven aquest acostament de l'art a la gent gràcies a la seva participació en la creació de la mateixa obra, essent subjectes actius de la seva existència.

Mirades creuades a l'Alguer: Antoni Miró i Miquel Martí i Pol

Divendres 6 de novembre es va inaugurar, a la sala d'exposicions del Quarté Sayal de l'Alguer(Via Garibaldi, 87), l'exposició "Mirades creuades" en què s'ofereix la relació d'amistat però també creativa entre el pintor alcoià Antoni Miró i el poeta de Roda de Ter, Miquel Martí i Pol. Una mostra que vol oferir al públic les suggerents converses, preferentment epistolars, que van mantenir tots dos artistes, en què es plantegen preguntes, des dels respectius llenguatges creatius, l'art visual i la poesia, sobre les seves preocupacions artístiques, culturals i vitals.

Com ha escrit Carles Cortés, que ha curat l'estudi sobre la correspondència entre Martí i Pol i Miró: "el poeta, atret per l’obra pictòrica del pintor, va escriure el poema 'Esbós de lletra a Antoni Miró'. Per la seua banda, el pintor va dissenyar una col·lecció de 38 collages sobre versos de la Suite de Parlavà.Unes peces on la reflexió crítica de la societat i l’erotisme esdevenen eixos comuns en l’expressió de Miró i de Martí i Pol". Són aquests collages, així com els cartes i els poemes que es van produir al llarg d'aquesta fecunda relació, l'eix central de l'esmentada exposició, que ha estat organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans, i va ser inaugurada a Barcelona durant el mes de maig de 2009. S'ha previst que recorreri diverses ciutats de les terres de parla catalana. Al país català de Sardenya ha arribat provinent de Perpinyà, i ha estat acollida per l'Obra Cultural de Alguer. Estarà oberta al públic fins al 24 de novembre.