En llibertat provisòria (sobre Pino Piras)

Un dels noms que, gairebé sempre, surt quan es parla de la possibilitat de recuperar persones i personatges de la cultura algueresa, és el del músic, compositor, poeta i dramaturg Pino Piras. La trajectòria de Pino Piras, nascut al bell mig del centre històric de l'Alguer l'any 41, al si d'una família modesta i de poques possibilitats econòmiques, amb una infància marcada per una salut força delicada és, en alguns aspectes, paral·lela a la de tants joves sards de la seva generació. I és que a la tendra edat de 22 anys, Pino Piras es va veure obligat a emigrar, i marxa a Alemanya on passa dos anys treballant en una fàbrica de la Wolkswagen. Després torna a Itàlia, a Milà on, a més de treballar, forma el seu primer grup musical, que es va anomenar Jackals, on confirma un talent excepcional per a la composició de cançons i sàtires que ja ha havia mostrat de ben jovenet. L'any 1967 torna a Sardenya i compagina treball diversos amb concerts per tota l'illa. Les coses no són fàcil, però, i dos anys més tard ha de tornar a Milà, on treballa en una empresa farmacèutica, però dedica els caps de setmana per fer concerts amb el seu grup, al temps que entra en contacte amb aquella gent que, en la capital lombarda, estava renovant el teatre còmic i el cabaret italià, fet que l'influirà enormement en la seva trajectòria posterior.

Uns anys més tard, un nou retorn a Sardenya, al seu Alguer natal, amb la clara intenció no només de seguir amb la seva faceta creativa, sinó de donar un impuls, amb la seva implicació, a la nova consciència d'una identitat algueresa vinculada a la llengua. Així, a més de cantar, Pino Piras posa en marxa una sèrie d'iniciatives, com ara l'obertura del bar "Folklore", on es reunien aquelles persones que compartien amb ell l'ambició d'usar amb dignitat i normalitat la llengua algueresa, així com la gestió d'una mena de club-discoteca, que s'anomenar "Tibipa". En aquest temps va dirigit també el grup teatral "Companyia del Raganal" que va estrenar la primera de les comèdies satíriques que Piras havia escrit, País d'alegries. Malauradament, però, aquestes idees de Pino Piras de vitalitzar la vida cultural algueresa no va acabar de quallar com ell esperava, i va haver d'anar, per una breu temporada, a Milà. De seguida torna a l'Alguer, on fa de paleta per a l'Ajuntament, però aviat ha de deixar la feina afectat per una malaltia greu que el portarà a la mort, ben jove, a l'edat de 47 anys, l'any 1989, amb dos LP publicats, Cançons del raganal (1977) i En poema... sàtira i cançó (1981).Durant els últims anys de la seva vida, potser impulsat per la sensació de manca de temps, s'intensifica la seva l'activitat artística, esdevenint més productiva, madura poèticament i lingüísticament, i apreciada pels seus però també per la crítica. Així, no només va realitzar força concerts (a l'Alguer principalment, però també en altres indrets, cosa que va permetre que les seves cançons foren cada cop més populars entre la seva gent) sinó que també va col·laborar en infinitat de projectes, com ara un programa en alguerès a Ràdio Nurague, una emissora local, mentre tractava de portar als escenaris altres de les seves obres teatrals. Pino Piras, doncs, mor en un moment de màxima esplendor creativa, deixant els algueresos orfes d'aquesta veu del poble, d'un companyó proletari que sap que l'única forma de lluitar contra l'opressió i la desigualtat social és amb les armes que la intel·ligència i la sàtira (i el talent) li ofereixen. Les seves cançons són sovint divertides i encomanadisses, com per exemple "Viva Sant Pere", "Sant Miquel humanitzat" o "L'embriagoni nat", algunes tendeixen al lirisme ("Qui trista que és la tarda", i mai no se n'oblida, en algunes cançons, de la reivindicació històrica i cultural de l'Alguer ("La ginqueta").D'aquí l'afecte i l'estima que els algueresos mostren encara envers la figura delicada, propera i humil de Pino Piras. La sorpresa ha arribat, segons ens explicaven una de les seves filles, Flavia i el seu amic Claudio Gabriel Sanna, quan, anys després de la seva mort, s'han trobat, de força sorprenent, a la terrassa de casa seva, cintes magnetofòniques així com manuscrits de cançons i de comèdies inèdites de les quals ningú no sabia res de la seva existència, alguns dels quals es van editar en el llibre Il canzoniere di Pino Piras con testi inediti. Esperem que, tant l'Ajuntament de L'Alguer com la Regione Autonoma de la Sardegna, segueixin endavant amb la tasca de recuperació i la restauració de les obres i la documentació d'aquest autor fonamental per entendre l'Alguer de la segona meitat del segle XX. En aquesta línia de treball, també s'ha d'aplaudir l'excel·lent iniciativa de la posada en marxa del Premi Pino Piras, que aquest any celebra la segona edició.