Burruni: el boxejador català d'Itàlia

La casualitat, o no tant, ha fet que avui tinguéssim l'immens plaer de conèixer Gianfranco Burruni, el fill de l'excampió mundial del pes mosca, Salvatore Burruni (1933-2004), una de les figures més importants de la boxa italiana, en totes les categories, i alguerès de naixement i de cor. A l'Alguer Burruni ha estat, i és encara, una figura idolatrada, ja des dels inicis de la seva carrera, on els afeccionats percebien que la seva qualitat innata el faria arribar ben lluny en la seva carrera de boxejador. I així va ser, ja que Burrini es va acabar proclamant campió d'Europa l'any 1961 (títol que va defensar en cinc ocasions), per després convertir-se en campió del món, l'any 1965.

Una de les anècdotes més sucoses de la seva carrera, i que, segons ens ha explicat el seu fill, al seu pare li agradava molt de recordar, és la que es va produir a Barcelona, quan un jove Burruni, que pràcticament no havia sortit de la seva Sardenya natal, va participar als Jocs de la Mediterrània que es van celebrar a la capital catalana l'any 1955. Burruni es va veure ben sorprès (la majoria d'algueresos, en aquells anys, encara no tenien gaire consciència de la catalanitat de la llengua que parlaven) de la simpatia amb què els afeccionats catalans els tractaven, i com molts, quan se'l trobaven al carrer, li parlaven en "alguerès".

I és que els periodistes, quan parlaven amb ell, no tenien més remei que adreçar-se-li en llengua catalana i s'hi referien, a la seva persona, com "el catalán de Italia". Podem llegir en un diari de l'època: “Quizá extrañe a algunos al leer con referencia a Salvatore Burruni lo de «el catalán de Italia», pero ya no les parecerá tan raro si añadimos que el campeón de Europa dé los moscas, nació en Alghero, pintoresca población de Cerdeña, donde hace un par de siglos, paisanos nuestros sentaron sus reales e hicieron prevalecer su influencia en la bella isla mediterránea. Burruni habla un catalán con resabios itálicos, aunque perfectamente comprensible. Y pertenece a una de esas colonias reducidas que, dentro de un país considerable, no renuncian a sus costumbres y tradiciones a través de los tiempos”.

I quina és l'anècdota que tan divertia Burruni? Doncs que la casualitat va fer que la medalla d'or de la categoria del pes mosca, dels Jocs de la Mediterrània que se celebraven a Barcelona (i que Franco, en una dels moments més durs i tenebrosos de la Dictadura, la volia mostrar al món després de la seva neteja simbòlica de qualsevol signe de catalanitat), se la haguessin de disputar entre un espanyol de Madrid (Miguel Casas) i un català d'Itàlia. "El meu pare -ens deia Gianfranco, el seu fill- no entenia per quina raó la gent, al carrer, a l'hotel, li donava ànims, calor i suport, si a la final s'enfrontava a un púgil espanyol". Més tard ho va entendre. A l'hotel on l'expedició italiana s'allotjava, es va presentar un afeccionat que li va lliurar una senyera, tot demanant-li que, si guanyava el combat, aixequés victoriós la bandera catalana al costat de la italiana. Burruni, jove i una mica innocent, va dir que, per ell, cap problema. En marxar aquell senyor, però, el seu entrenador el va convèncer que no era una bona idea, que els podria portar problemes, tot explicant-li quina classe de problemes. Va ser aleshores quan Salvatore Burruni va entendre per quina raó, per a tants i tants de catalans, en aquells franquistes jocs mediterranis de l'any 55, el seu únic representant en la competició va ser un "català d'Itàlia".