Apunts de l'Alguer

Constituït el Grup de Treball per a la introducció del català de l'Alguer en el currículum escolar dels estudiants algueresos

2011-10-20T00:31:00.000-07:00

La Generalitat hi està representada en la figura de Joan-Elies Adell, director de la Representació del Govern a la ciutat sarda.

El Ministeri italià de la Instrucció, la Universitat i la Recerca n’és l’impulsor i, en formen part també el Govern de la Regió Autònoma de Sardenya i l’Ajuntament de l’Alguer.

La direcció general de l’Oficina Escolàstica Regional del Ministeri italià de la Instrucció, la Universitat i la Recerca, encapçalada per Enrico Tocco, ha posat en marxa el primer Grup de Treball per a la introducció del català de l’Alguer en el currículum escolar dels estudiants d’aquesta ciutat del nord de Sardenya. Joan Elies Adell, director de la Representació del Govern de la Generalitat a l’Alguer, ha entrat a formar part d’aquest Grup de Treball en el que també hi estan representats el Govern de la Regió Autònoma sarda i l’Ajuntament de l’Alguer. Segons Adell, “aquesta és una gran notícia, perquè per primera vegada s’ha creat un Grup de Treball on són presents les administracions italianes necessàries per poder introduir, de forma estable i ferma, l’estudi del català a l’escola de l’Alguer”.

El Grup de Treball se centrarà en definir, analitzar, programar i monitoritzar possibles iniciatives adreçades a consolidar un model d’ensenyament del català de l’Alguer, per tal d’assentar les bases pel seu reconeixement oficial per part de l’autoritat competent en la matèria.

De la formació d’aquest Grup de Treball i de la participació de la Generalitat de Catalunya, Joan Elies Adell ha destacat que “aquestes institucions italianes han volgut que la Generalitat estigués present en aquest equip, no tan sols pel procés de normalització lingüística que va consolidar Catalunya”, on la immersió lingüística hi ha jugat un paper fonamental, “sinó també per la nostra experiència en la gestió de contextos multilingües al si de l’escola catalana”.

La celebració de la primera reunió del grup de treball està prevista per abans de finals d’any.

Els empresaris algueresos i gironins es reuneixen per intercanviar experiències i millorar les relacions entre els dos mercats

2011-07-10T03:49:00.000-07:00

La Generalitat ha organitzat aquesta trobada empresarial, centrada sobretot en el turisme i la restauració

Empresaris algueresos i gironins s’han reunit aquest matí en una jornada que ha organitzat la Generalitat a la seu de la Delegació del Govern a Girona. La trobada, en què hi han participat una desena d’empresaris de l’Alguer i del nord de Sardenya, ha servit per potenciar l’intercanvi comercial entre les dues ribes del Mediterrani i ha estat centrada, sobretot, en el sector del turisme i de la restauració. El director de l’Oficina de la Generalitat a l’Alguer, Joan-Elies Adell, ha destacat la importància de “potenciar el treball conjunt en els dos mercats per incrementar les xarxes comercials, tenint present que hi ha un element, com és la cultura, que és una porta d’entada tant a l’Alguer com a les comarques gironines”. L’empresariat gironí ha estat representat, entre d’altres, per Domènec Espadalé,president de la Cambra de Comerç de Girona, Jordi Comas, president de FOEG, i Pere Cornellà, vicepresident de PIMEC.

La jornada ha constat principalment de quatre xerrades temàtiques: Comerç i indústria, turisme, noves tecnologies i transport terrestre i marítim. En totes elles, empresaris gironins han fet la presentació de les seves experiències. La trobada, en què també s’ha divulgat el projecte d’ACC10 de la Generalitat, ha servit per identificar noves oportunitats de negoci amb Catalunya o des de Catalunya per empreses alguereses i del Nord de Sardenya. El delegat del Govern, Eudald Casadesús, ha fet la clausura de la jornada encoratjant als empresaris gironins i algueresos a tenir uns vincles més forts en benefici de les dues demarcacions.

Angelo Gnani, vicepresident del consorci Turístic de la Riviera del Corallo, molt satisfet pel contingut de la trobada, s’ha mostrat partidari de fer “una promoció conjunta perquè es conegui l’Alguer i també les comarques gironines en tots els seus destins”. Els empresaris algueresos provenen del sector turístic (hotelers, promotors i un president d’un Parc Natural), del sector agroalimentari i de l’artesanat.

La Catalunya Nord i l’Alguer: relacions comercials

2011-07-10T03:42:00.000-07:00

La Generalitat de Catalunya ha organitzat una trobada d’empresaris de l’Alguer i del nord de Sardenya, de la Catalunya Nord. La trobada, que va tenir lloc a la Casa de la Generalitat de Perpinyà, va comptar amb la participació dels organismes empresarials i professionals dels dos territoris. En aquest sentit, l’associació d’empresaris nord catalans “Fem Feina” va presentar als representants algueresos l’estratègia que els seus membres van posar en marxa fa 5 anys quan van apostar per etiquetar productes en llengua catalana. Cal recordar que aquesta iniciativa de la Generalitat de Catalunya s’emmarca en la voluntat del Govern de potenciar l’economia i de donar suport al món empresarial. A més a més, conscients de compartir amb la Catalunya Nord unes semblances sociolingüístiques, la delegació d’empresaris de l’Alguer busca teixir lligams amb empresaris nord-catalans.

Angelo Gnani, Joan Gaubí i Joan-Elies Adell

Gaudí i Maragall a l'Alguer

2011-07-10T03:06:00.000-07:00

El dia 25 de juny és l'aniversari d'Antoni Gaudí, el cèlebre arquitecte català. Per aquest motiu, la Fundació META, que s'encarrega de l'exposició "Gaudí a l'Alguer" que, al llarg dels mesos d'estiu, es podrà visitar a la ciutat catalana de Sardenya, va decidir organitzar una petit festa per celebrar aquesta data, en col·laboració amb l'Espai Llull. Així, en el marc incomparable del claustre de l'església de Sant Francesc, situada al cor de l'Alguer vella, va tenir lloc la conferència del professor nord-americà D. Sam Abrams que duia el suggerent títol: "Una flor gegant: Gaudí, Maragall i la Sagrada Família" que volia reconstruir la relació personal i professional que es va produir entre Antoni Gaudí i Joan Maragall: el gran escriptor català, coetani de Gaudí, que va encetar la Modernitat literària a Catalunya (admirat per Montale i Pasolini, que el van traduir a la llengua italiana). Així D.Sam Abrams va voler demostrar, amb aquesta magnífica xerrada, d'una banda, com Gaudí va influir directament en l'obra de Maragall i, de l'altra, com Maragall va influir poderosament en la recepció pública de l'obra de Gaudí, en especial de la Sagrada Família. L'acte va ésser acompanyat per l'esplèndida veu del tenor, el mestre Antonello Arca, acompanyat al piano del mestre Andrea Solinas,que van interpretar l'Ave Maria en català de l'Alguer i alguna de les més belles cançons catalanes.

Primera visita del nou executiu català a la Representació de la Generalitat de Catalunya a l'Alguer

2011-05-17T05:43:00.000-07:00

El secretari del Govern i responsable de coordinar l’acció de govern en aquells territoris de llengua i cultura comuna, Germa Gordó, ha instat al teixit empresarial alguerès a impulsar iniciatives de negoci catalano-alguereses. Aquesta reunió, també ha servit per posar sobre la taula la possibilitat d’impulsar una marca pròpia de la ciutat de l’Alguer vinculada a Catalunya, com un distintiu i un actiu per a la seva projecció exterior.

La visita també ha servit per ratificar la continuïtat de l’Espai Llull de l’Alguer i per anunciar l’impuls d’un nou conveni marc de col·laboració entre la Generalitat de Catalunya, la Regió Autonònoma de la Sardenya i l’Ajuntament de l’Alguer per reforçar els lligams entre els dos territoris.
En la trobada amb representants del món institucional lingüístic, el secretari del Govern ha reiterat la importància de l’ensenyament del català a l’escola com a “pas indispensable perquè la llengua no reculi”. En aquest marc, Germà Gordó ha posat a disposició de les institucions locals i regionals representades l’assessorament i el suport de la Generalitat, a través de l’Espai Llull i de la seva direcció, per posar en marxa un acord de col·laboració que serveixi per protegir el català de l'Alguer i contribuir a la seva difusió.

La reunió amb el Sistema Turístico Locale (STL) de la Província de Sàsser, ha donat llum verda a un projecte coordinat des de l’Espai Llull per traduir al català, amb domini ‘punt.cat’, la pàgina web de promoció turística d’aquest consorciat representatiu del Nord de Sardenya. En aquest sentit, el secretari del Govern ha puntualitzat que “cal estar amatents a projectes europeus interregionals que, en aquest àmbit, puguin ser beneficiosos pels dos territoris” i ha posat com exemple el seguiment que se’n fa des de la Catalunya Nord.

El secretari del Govern, acompanyat en tot moment del director de l’Espai Llull de l’Alguer, Joan Elies Adell, també ha aprofitat la jornada per visitar el projecte d’immersió lingüística “La Costura”: una aula on nens i nenes d’entre 2 i 5 anys aprenen català, anglès i italià. Aquesta iniciativa, que acull l’Escola San Giovanni Bosco, és pionera a l’illa de Sardenya i està en marxa des del 2009. I, també, per conèixer en primera persona els projectes culturals impulsats per les entitats locals que treballen en aquest camp des de fa anys a la ciutat de l'Alguer.

Durant la recepció oferta pel Síndic de l’Alguer, Marco Tedde, el secretari del Govern ha ratificat la continuïtat de la Representació de la Generalitat de Catalunya a la ciutat sarda a través de l’Espai Llull, en marxa des del maig de 2009. “Hem de seguir reforçant els llaços culturals, lingüístics i comercials amb l’Alguer”, ha dit Gordó, que se sumava d’aquesta manera a l’oferiment de l’Alcalde Tedde de ser la “porta de Catalunya a Itàlia”, i ha agraït també la cooperació i l’acollida que ha mostrat el municipi amb l’Espai Llull aquests darrers dos anys.

El secretari del Govern realitza la primera visita institucional a l'Alguer

2011-05-09T07:45:00.000-07:00

El secretari del Govern de la Generalitat de Catalunya, el Sr. Germà Gordó, realitzarà el proper 12 de maig la seva primera visita institucional a l'Alguer. Durant la seva breu estada, Gordó es reunirà amb el Síndic de l’Alguer, Marco Tedde, es trobarà amb els representants de les associacions d'empresaris, artesans i comerciants de l'Alguer, així com els representants de les entitats i associacions culturals de l'Alguer que han destacat per la seva tasca a favor de la llengua catalana de l'Alguer. A més de visitar una escola on està en marxa un projecte experimental d’immersió lingüística en català, italià i anglès, anomenat "La Costura", el Sr. Gordó també tindrà una trobada amb el Director del Servei de la Llengua i Cultura Sarda del Govern Autònom de Sardenya, el Sr. Giuseppe Coròngiu, així com amb els directors del Parc Regional Port del Comte, el Sr. Francesco Sasso i de l'Àrea Marina Protegida Cap de la Caça i l'Ísola Plana, el Sr. Gianfranco Russino. El Secretari de Govern aprofitarà la seva estada a l'Alguer per conèixer la nova Escola per a Estrangers, vinculada a la Universitat de Sàsser, recentment inaugurada, on, a més dels cursos de llengua i cultura italiana, també tindran cabuda cursos de llengua i cultura algueresa. Finalment, el Sr. Germà Gordó, realitzarà una visita a l'exposició "Gaudí a l'Alguer", al cor de la ciutat vella del país català de Sardenya.

Sardenya, un altre món

2011-05-06T02:04:00.000-07:00

“Sardenya, un altre món” és una mostra itinerant, concebuda per Vittoria Cappelli, que aplega 45 fotografies absolutament originals dels fotògrafs Franco Fontana, Sveva Taverna i Paolo Bianchi. L’exposició es pot visitar del 4 al 10 de maig de 2011, a la Sala 2 del Palau Robert de Barcelona.

L’exposició, una iniciativa de la Regió de Sardenya i del Consolat d’Itàlia a Barcelona, es presenta a Barcelona amb el suport de la Cambra Italiana de Comerç a Barcelona, l'Istituto Italiano di Cultura i la Generalitat de Catalunya. Es va promoure en el marc del 150è aniversari de la Unificació Italiana i de les Trobades de les Regions i Ciutats Italianes.

L’acte inaugural va tenir lloc el 4 de maig. Hi van assistir el secretari d'Afers Exteriors de la Generalitat, Senén Florensa; el cònsol general d'Itàlia, Daniele Perico; el director general d’Atenció Ciutadana i Difusió, Ignasi Genovès; el director del Istituto Italiano di Cultura, Salvatore Schirmo; la directora de la Cambra Italiana de Comerç a Barcelona, Mercedes Brey, i la comissària de la mostra, Vittoria Cappelli.

La personal descripció que els tres fotògrafs fan de l’illa dóna com a fruit una visió intimista i onírica, altres vegades misteriosa i impenetrable, però que s’allunya sempre d’esquemes tòpics i coneguts. Un plantejament que es manté fidel al principi que cultura i turisme constitueixen un binomi indissoluble a l’hora de mostrar Sardenya, considerada una de les illes més boniques del món pels nombrosos atractius turístics i per l’afabilitat de la gent.

La mostra, després d’exhibir-se en importants museus italians, va començar el 2010 una gira europea al Principat de Mònaco, on es va exposar a la vil·la Casa Mia, seu de l’Académie de Danse Princesse Grace, creada per voluntat de la difunta princesa i presidida actualment per la seva filla, la princesa Carolina.

Lluís-Anton Baulenas a l'Alguer

2011-05-02T04:36:00.000-07:00

El proper dijous 5 de maig, a les 19.00 hores, tindrà lloc a l'Alguer (Sala Rafael Sari, en la via Carlo Alberto, n. 78) la presentació de dues novel·les de l'escriptor barceloní Lluís-Anton Baulenas (1958), organitzat per la Llibreria Mondarori, Il Labirinto, situada al cor de l'Alguer vella, amb la col·laboració de l'Espai Llull (Representació de la Generalitat de Catalunya a l'Alguer).
Es tracta de les novel·les La Felicitat (Edicions 62), premi Prudenci Bertrana de l'any 2000 i Per un sac d'ossos (Planeta), que va rebre el premi Ramon Llull l'any 2005. Totes dues obres han estat traduïdes a l'italià, per les editorials Voland de Roma (en el cas de La felicità, 2009) i la milanesa ilSaggiatore per a Un sacco d'ossa, també de l'any 2009. Totes dues traduccions han comptat amb el suport de l'Institut Ramon Llull.

Lluís-Anton Baulenas és un dels millors i més reconeguts autors de la narrativa catalana actual. Ha escrit, a part de les obres que presentarà a l'Alguer, altres novel·les com ara Noms a la sorra (1994), El fil de Plata (1998, Premi Carlemany) o El nas de Mussolini (premi Sant Jordi 2008). Dues obres seves han estat adaptades al cinema per Ventura Pons, Amor idiota i Anita no perd el tren. Ha estat traduït, a més de l'italià, a diverses llengües com ara l’anglès, el francès, el castellà, l’holandès i el xinès mandarí, entre d’altres. La seva narrativa busca emmarcar moments clau de la història contemporània del país, sempre des del punt de vista del conflicte de l'individu amb la societat que li ha tocat viure. També ha escrit un important i polèmic assaig sobre l'estat de la llengua catalana: El català no morirà (2004).

Per a la presentació de l'Alguer comptarem amb la presència de l'advocat alguerès, Elias Vacca, que farà una introducció de Per un sac d'ossos, mentre que La felicitat serà presentada pel geògraf català i especialista en urbanisme Oriol Nel·lo, que es troba a l'Alguer participant en un seminari organitzat per la facultat d'Arquitectura de la ciutat. Participarà també en l'acte el director de l'Espai Llull, Joan-Elies Adell, així com el llibreter Vittorio Nonis.

Per un sac d'ossos és una novel·la protagonitzada per un jove legionari. Fill d'un republicà mort poc després d'abandonar el camp de concentració de Miranda de Ebro (Burgos, Espanya), ha de complir una promesa feta quan el seu pare abans de morir: recuperar el cos d'un antic company de captiveri, enterrat sense identificar en els voltants del camp. La narració està estructurada en dos nivell paral·lels. D'una banda s'expliquen les peripècies del legionari en Miranda de Ebro (on el camp de concentració s'ha reconvertit en un camp d'entrament de reclutes) durant uns dies de l'any 1949, així com l'evocació del passat del protagonista i del seu entorn de Barcelona durant la Guerra Civil espanyola i la seva immediata postguerra.Es tracta, doncs, d'una novel·la que aposta, de forma valenta, per la recuperació de la memòria històrica i sobre la qüestió dels camps de concentració i la recuperació dels cossos perduts durant la guerra i la postguerra, dels quals no s'havia parlat mai a Catalunya i Espanya fins èpoques molts recents.

La felicitat té com a teló de fons una de les qüestions que més va impactar els barcelonins dels primers anys del segle XX: l'obertura d'una nova via que unís l'eixample amb el port, que anava a comunicar el centre de Barcelona amb el mar i que per aquest motiu partia en dos un barri, arrasant cases i esborrant carrers i places. Es tracta d'una novel·la de suspens, d’amor i d’odis, de venjances i d'esperances, de dubtes i de descobertes d’un món canviant. El llibre col·lecciona històries petites i personals de gent que busca la felicitat, i que conformen, sumades l'una darrere l'altra, la Història d'un temps i d’una ciutat.

Si sou uns apassionats de la literatura i de Barcelona, no us perdeu aquest encontre amb uns dels escriptors catalans que millor ha sabut escriure sobre la formació actual d'aquesta extraordinària ciutat.

Barcelona Attraction a l'Alguer

2011-04-27T10:16:00.000-07:00

Des de fa uns mesos, la Universitat de Sàsser s'ha incorporat de ple dret a la Xarxa Vives d'Universitats, la suma de totes les universitats que es troben situades a l'anomenada Regió Vives, un espai acadèmic internacional sense fronteres i una de les àrees més dinàmiques d'Europa, un territori unit per la parla que comparteixen: la llengua catalana.

La missió de la Xarxa Vives és promoure la col·laboració interuniversitària i la interacció amb la societat, especialment en els àmbits de la divulgació del coneixement, les activitats culturals, el desenvolupament acadèmic, la promoció de la llengua o les relacions internacionals. A més del gran valor simbòlic que significa el fet que la Universitat de Sàsser hi formi part, gràcies a la presència de la Facultat d'Arquitectura a l'Alguer (fet que permet que els quatre estats on es parla la nostra llengua estiguin representats), també dóna una oportunitat importantíssima per als estudiants algueresos i sards, com és el d'augmentar la seva mobilitat acadèmica (que va molt més enllà dels programes erasmus, sempre més reduïda i limitada). Que es comencin a adonar que, a més d'Itàlia i Sardenya, també tenen en el seu horitzó acadèmic un altra oferta formativa, alternativa però propera, de la major regió universitària del Sud d'Europa. Que els joves de l'Alguer percebin que l'aprenentatge del català, la llengua històrica de la ciutat, també els pot ajudar a construir el seu futur.

És per aquesta raó que hem de celebrar la iniciativa que ha endegat la Facultat d'Arquitectura de la Universitat de Sàsser, amb seu a l'Alguer, d'un cicle de conferències impartit pel professor Oriol Nel·lo, de la Universitat Autònoma de Barcelona, titutat "Barcelona Attraction: Ciutat, metròpoli i polítiques territorials a Catalunya", que s'iniciarà el proper 4 de maig, que vol ser plantejar, al llarg de tot el curs, la dialèctica entre problemàtica territorial i polítiques públiques a la Catalunya d’avui. Així, s'explicarà als assistents (és un curs obert a totes les persones interessades) com, en el moment present, s'ha de continuar innovant en la recerca de noves formes de gestionar les transformacions territorials en benefici de la col·lectivitat, posant com a exemple el cas de la ciutat de Barcelona, el seu pas de ciutat a metròpoli, i el seu atractiu (i atracció).

Hem de recordar que, a més de professor i autor d'importants llibres sobre aquestes temes (entre els seus treballs es poden destacar Ciutat de ciutats. Reflexions sobre el procés d’urbanització a Catalunya (2001), Aquí, no! Els conflictes territorials Catalunya (2003) i La Llei de Barris. Una aposta col·lectiva per a la cohesió social (2009), Oriol Nel·lo ha estat secretari per a la Planificació Territorial del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya, això és, estem davant una persona amb una gran experiència i responsabilitat en la gestió del dia a dia, cosa que permetrà, als assistents, aprofundir en el model territorial de Catalunya i en el seu procés de planificació.
S'ha d'agrair, doncs, a la Facultat d'Arquitectura de l'Alguer, considerada com una de les de millors i més prestigioses de tota Itàlia, aquesta important iniciativa que permet, també des del la difusió del coneixement i l'intercanvi acadèmic, des de l'estudi i la inquietud intel·lectual, apropar i aprofundir en el coneixement mutu entre les diverses terres de parla catalana.

«Sense ajustar o llevar res»: La influència catalana en la identitat sarda.

2011-04-20T02:36:00.000-07:00

Istituto di Storia
dell'Europa Mediterranea

Els dies 14 i 15 d'abril va tenir lloc a Càller, a la seu de l'Istituto di Storia dell'Europa Mediterranea (ISEM) del Consiglio Nazionale delle Ricerche (CNR) una trobada entre investigadors catalans i sards sobre "Els influxos catalans en la identitat sarda de l'època medieval".

Grup de Recerca Consolidat

en Estudis Medievals

"Espai, Poder, Cultura"

Per part catalana, van participar els membres del Grup de Recerca Consolidat en Estudis Medievals "Espai, Poder, Cultura", liderats per Flocel Sabaté, Catedràtic d'Història Medieval a la Universitat de Lleida i director del grup d'investigació interdisciplar format per medievalistes de les Universitats de Lleida i Rovira i Virgili procedents de les àrees d'Història Medieval, Història de l'Art, Filologia Hispànica i Filologia Catalana.

Flocel Sabaté

En la seva presentació, molt rica en detall i matisos, van explicar la trajectòria del grup, així com els seus projectes més imminents, als quals van convidar als col·legues sards a participar-hi. Cal destacar, per exemple, la seva revista IMAGO TEMPORIS. Medium Aevum, que té la particularitat, positiva, que a més de publicar els textos en versió anglesa, per la seva difusió i reconeixement internacional, també s'ha decidit que fos publicada la versió original de la llengua de l'autor (català, italià, castellà, francès, etc).

També ens van donar la notícia de la preparació d' un importantíssim congrés que se celebrarà a Lleida, a finals de juny i principis de juliol d'aquest 2011, International Medieval Meeting Lleida, que en realitat no és un únic congrés, sinó que més aviat es tracta de sis congressos que coincideixen en l'espai i el temps, sobre els següents temes: Memòria i Edat Mitjana, Crisi en l'Edat Mitjana: Guerra i Fam, La ciutat medieval i l'arqueologia, Veus sagrades en els textos jueus, Cartografia de l'ànima i Pintura gòtica tardana en la corona d'Aragó i els Regnats Hispànics. A més de la presentació d'aquest congrés, que demostra l'alta capacitat de treball i d'organització, els membres d'aquest grup de recerca Jesús Brufal (Universitat de Lleida), Francesc Fité (Universitat de Lleida), Isabel Grifoll (Universitat de Lleida) i Emma Liaño (Universitat Rovira i Virgili) van presentar les seves aportacions al grup, des de l'arqueologia a la història, passant per la filologia i la història de literatura i l'art, que va donar als assistents una mirada global i comprensiva de la seva important feina i la seva passió encomanadissa per la recerca.

Luciano Gallinari (ISEM)

Per la seva part, els investigadors de l'Istituto di Storia dell'Europa Mediterranea (ISEM) del CNR, amb seu a Càller, van fer una explicació introductòria de la història del Centre, especialitzada en l'estudi històric de l'Europa mediterrània, amb un especial interès per la investigació en la presència ibèrica en l'illa de Sardenya i en la resta d'Itàlia. Recordem que aquest Istitut publica la interessant revista RiME, una revista electrònica d'estudis sobre la mediterrària, d'accés lliure. Amb la coordinació científica de Luciano Gallinari, els membres d'aquest Institut de recerca van explicar els seus projectes d'investigació a l'entorn de la presència catalana a l'illa de Sardenya durant l'època de les dominacions catalanoaragonesa i espanyola. Voldríem destacar la recerca en curs, liderada per la professora Anna Maria Oliva, sobre les fonts, escasses però de gran valor documental, que han deixat alguns dels molts catalans que van residir a Càller durant aquest període: "la Cagliari catalana". També van fer interessants aportacions Alessandra Cioppi, M. Grazia Mele, M. Giuseppina Meloni, Giovanni Serreli, Giovanni Sini i la lleidatana Esther Martí (tots ells investigadors de l'ISEM), a més d'Olivetta Schena, de la Universitat de Càller i M. Rosa Muñoz, de la Universitat de València i col·laboradora de l'ISEM.

El director de la Representació de la Generalitat de l'Alguer, Joan-Elies Adell, que va tancar la primera jornada de l'encontre, va mostrar la seva satisfacció per l'alt nivell científic de les intervencions, fent esment en la voluntat de tots els investigadors de fer arribar a la ciutadania els resultats de les seves recerques, alhora que va encoratjar a seguir enfortint els lligams, també acadèmics, entre Sardenya i Catalunya. Per la seva part es va comprometre a difondre, també a l'Alguer, els resultats d'aquestes noves aportacions historiogràfiques, cosa que pot permetre conèixer millor la influència catalana en la construcció històrica de la identitat algueresa i sarda.

Gaudí a l'Alguer

2011-04-10T23:57:00.000-07:00

Després d'uns mesos de silenci, hem decidit reprendre els nostres "Apunts de l'Alguer". Quan es vam decidir a crear la pàgina de facebook de l'Espai Llull, la seu de Representació de la Generalitat de Catalunya a l'Alguer, vam creure que era una mitjà més efectiu a l'hora de fer arribar a les persones interessades les activitats de la nostra oficina, així com donar compte d'aquelles coses que, d'interès, succeeixen a l'Alguer, i també a Catalunya, en relació a la Barceloneta de Sardenya. Amb tot, ens hem adonat que hi ha gent que prefereix comentaris més extensos, informacions més detallades d'allò que s'esdevé a l'Alguer. Hem pensat, doncs, que potser una bona idea reactivar aquest blog i fer donar a conèixer, a través d'aquesta finestra virtual, tot allò que, sota el nostre punt de vista, us pot interessar de l'Alguer, especialment tot allò relacionat amb la llengua i cultura catalanes.

Un bon motiu de represa és la inauguració que ahir, 10 d'abril, va tenir lloc a l'Alguer de l'exposició "Gaudí a l'Alguer". Un esdeveniment important per la ciutat, que permetrà els algueresos i tots aquells que la visitin, tenir un coneixement més profund de l'obra d'Antoni Gaudí i de la seva magnífica obra. La inauguració va comptar amb la presència de l'Assessor dels Béns Culturals de la Regió Autònoma de la Sardenya, Sergio Milia, el Síndic de l'Alguer, Marco Tedde, el nou bisbe de la diòcesi de l'Alguer-Bosa, Mauro Maria Morfino i el director de la Representació de la Generalitat de Catalunya a l'Alguer, Joan-Elies Adell; així com els arquitectes Angelo Ziranu, curador de la Mostra, i el director de les obres del Temple de la Sagrada Família i catedràtic del Departament d'Estructures a l'Arquitectura de la Universitat Politècnica de Catalunya, Josep Vicent Gómez.

L’exposició fa un recorregut per l’evolució arquitectònica de Gaudí des dels seus estudis preliminars sobre la natura, per concentrar-se en la Sagrada Família, l’espai sagrat del Temple i la seva imatge futura, un cop s’hagin acabat les obres de construcció. S’ha instal·lat en el cor de l’Alguer Vella, concretament en les Torres de l’Esperó i de Sant Joan, en dos museus, el del Corall i el Diocesà i en la plaça Pino Piras. La mostra "Gaudí a l'Alguer" estarà oberta al públic fins a setembre del 2011. El director de la Representació de la Generalitat a l’Alguer, Joan-Elies Adell, en la seva intervenció, va destacar que “el Temple de la Sagrada Família no és sols una lliçó avançada d’arquitectura, sinó que també ha esdevingut la metàfora perfecta per mostrar a tot el món la nostra manera de fer i els valors de Catalunya al llarg de la història, com són els de la creativitat, voluntat, genialitat, perseverança, esforç, fe, dedicació i devoció pel treball ben fet”. Per afegir “Si Gaudí va ser l’arquitecte que va posar Catalunya al món, estic de tot convençut que, de la mà d’aquesta exposició i de la genialitat d’Antoni Gaudí, també l’Alguer serà encara més coneguda, apreciada i respectada, no sols pels ‘germans’ catalans, sinó per tot el món”.

Agraïm el Sr. Pietro Meggiorin que ens hagi fet arribar aquestes belles fotografies de la inauguració de l'exposició i el seu permís per reproduir-les aquí.

Un home del país (Cançons i records de Pino Piras)

2010-07-28T00:23:00.000-07:00

Fa unes poques setmanes es va publicar un disc que mereix que sigui conegut per totes aquelles persones que tenen interès per la música cantada en llengua catalana i, més especialment, per la cançó algueresa. Es tracta del disc de Claudia Crabuzza i Claudio Gabriel Sanna, Un home del país (Cançons i records de Pino Piras), un disc que vol reinterpretar algunes de les cançons més emblemàtiques del cantant i compositor més popular de l'Alguer (començant per "La ginqueta", passant per "Lo pare espiritual" o "Qui trista és la tarda"), mort en plena efervescència creativa, l'any 1989, amb només 48 anys.

La relectura, en la veu de Claudia i de Claudio, ens informa no únicament de la qualitat i de l'actualitat de les composicions de Pino Piras, sinó que pot servir per a què altres persones, desconeixedores de la seva obra, s'hi puguin acostar sense prejudicis. Estem, però, no sols davant d'un disc excel·lent, amb una factura i una qualitat envejables, sinó que l'obra s'acompanya d'una petit documental, imprescindible, d'una mitja hora de duració, dirigit per Claudia Crabuzza, qui també assumeix la producció, en què podem escoltar diversos testimonis que parlen del Pino Piras creador (del músic i també de l'autor i director teatral), però també de la persona (en aquest sentit destaca la presència de la mare de Pino Pinas, cantant de memòria les cançons dels seu fill) i del ciutadà. Tambe ens trobem amb un llibret en què, a més de les lletres de les cançons que formen el disc (en alguerès original i en italià), també hi és un breu recull d'alguns dels pensaments i de les reflexions dels quaderns autobiogràfics de Pino Piras. Alguns d'aquests escrits són d'alt valor conceptual "la felicitat és la dolor que riu", altres tenen un particular sentit humorístic "per posseir una dona la tenim de fer riure, de fer plorar, ma no la tenim mai de fer pensar", tot ells amarats d'una genuïna saviesa popular: "la moneda serveix a comprar la riquesa". Parafrassejant Rafael Sari Bozzolo, que ha curat el cançoner i el seu teatre inèdit, podríem dir que Pino Piras ha estat el més original i genial intèrpret contemporani de l'algueritat més vivaç, versàtil i espontània, tot creant un estil que parteix del poble per a crear-ne un altre de més vital, personal i inconfusible.

Protagonistes del Retrobament: Pere Català-Roca vist per Pasqual Mel·lai

2010-04-20T07:49:00.000-07:00

Un dels grans artífex del viatge del Retrobament va ser, com hem comentat en diversos ocasions en aquest mateix blog, Pere Català-Roca, fotògraf, historiador, curiós, escriptor, activista, enamorat de la vida i apassionat, entre altres coses però especialment, de l'Alguer. És per això que, per tenir una impressió més clara de l'impacte que, en molts algueresos, ha tingut la figura de Pere Català-Roca, ens permetem de reproduir una carta que, en ocasió del seu 80 aniversari, va escriure el seu estimat amic Pasqual Mel·lai, de la bugaderia i sastreria "Renta a sec Catalana", una mena d'ambaixada que ha acollit, fins la jubilació del seu propietari, tots aquells catalans que volien xerrar en alguerès i saber més coses de l'Alguer. Es tracta d'una lletra, publicada per el número 44 de la revista Quaderns de Vilaniu, l'any 2003 (un monogràfic dedicat al fotògraf vallenc), que sap expressar l'estima dels algueresos i de la ciutat de l'Alguer per Pere Català-Roca, al temps que també explica el paper, fonamental i transcendent, que va tenir en la difusió de l'Alguer a la resta de les terres de parla catalana.

ESTIMAT AMIC PERE

És amb orgull i gratitud que aprofit l'ocasió d'aquest homenatge pels tous 80 anys, per escriure aquestes poques paraules en forma epistolar, que més bé exprimeix los sentiments que jo sent per a tu.
Són passats ja quaranta anys de quan mos sem coneguts a casa de parents. Record que m'havia impressionat immediatament l'entusiasme que tenives per la nostra ciutat, l'amor que demostraves per la gent algueresa, com si tu mateix fossis u de nosaltros. Ja en aquella època era gran en tu el desig de contribuir concretament a la nostra ciutat, de la qual t'eres enamorat als 12 anys, llegint lo llibre d'Eduard Toda i Güell L'Alguer. Un poble català d'Itàlia. Efectivament, és a causa d'aquell llibre que t'era nat a dins lo desig de conèixer aquest rocó de la nostra Sardenya, que era símil a la tua terra nativa.
Sés arribat en aquí per la primera volta al 1956 i després d'un sol any havies publicat ja Invitació a l'Alguer actual. Però aquest era solament lo primer pas d'un llong camí de col·laboració fraterna, que ha tengut lo moment més emocionant al 1960, quan hi és estat lo Retrobament entre els catalans de ponent i els germans de llengua que vivim en aquí.
Has organitzat aquest viatge amb ton pare. És estada una ocasió especial, no se tractava de turisme o d'una mera excursió; era, sense altres paraules, purament sentiment, eren fortes emocions —d'aquelles que se poden sentir rarament—, era el moment en què la mare retroba el fill després de massa temps de llunyania i de silenci.
Los algueresos en aquella època no teniven consciència cultural de l'origen de la pròpia particularitat lingüística i cultural, i és possible que ni manco comprenguessin, en aquell moment, lo significat d'aquella gran festa. Havien vist desembarcar un vol de gent que parlaven la mateixa llengua d'ellos i se'n demanaven, sorpresos, lo perquè; però ràpidament, gràcies a tu, han comprès d'ésser fills d'una única terra, han pres consciència que totes aquelles persones eren los germans de la banda de ponent. Han trobat, en altres paraules, la pròpia identitat quan no sabiven que ne teniven una.
Després d'aquell moment, l'Alguer és estada per vosaltros la Barceloneta, un tros de la vostra pàtria era estat retrobat i aquell abraç espiritual avui és més fort que mai.
En los tous llongs i numerosos viatges a l'Alguer, has recollit totes les notícies que te poguessin servir per a reconstruir la història i la identitat de la nostra gent i has obtingut reconeixements en Catalunya. Però. sobretot, les tues visites en aquí t'han procurat numeroses amicícies. Vull esmentar, entre les persones que t'has fet amigues, Rafael Catardi, Pasqual Scanu, Rafael Sari, Pasqual Nonis, Antoni Simón Mossa, Francesc Manunta i, per acabar, lo nostro amic comú Joan Ibba, del qual sigarà publicada d'aquí a poc la Bibliografia algueresa, on hi constarà el centenar d'obres, entre llibres i articles, que tu has escrit tractant de la nostra Alguer.
A part de les amicícies importants, la cosa que més m'ha colpit en tu és lo fet que sés entrat "a casa nostra" en puntes de peu, ple de respecte i devoció per aquesta petita ciutat, que no ha bistentat gaire a t'estimar com si de sempre fossis estat en aquí. Has conquistat, amb la simplicitat, una gent que ara te deu molt, però de la qual tu mateix saps de tendre no solament lo màxim respecte sinó també —i sobretot— l'afecte.
És estada realment la gent algueresa que t'ha volgut conferir la ciutadania honoraria de l'Alguer. Ja saps bé que no s'és tractat d'una decisió política, sinó del fruit de l'amor de persones senzilles que, amb una petició popular, t'han volgut reconèixer oficialment com a germà.
No obstant això, lo passar dels anys, los sentiments d'aquestes persones no són canviats, al contrari, amb el temps se són reforçats, per tu i per ta muller Maria Carme, dona de sensibilitat no comuna que de sempre t'acompanya donant-te el coratge d'afrontar també els moments més difícils.
Ningú no pot oblidar que has portat lo nom nostro en lo món, tu que entre els catalans sés lo més gran coneixedor de les tradicions i de la cultura alguereses. L'arxiu tou és entre els més complets i és estat fonamental per a la reconstrucció de la nostra història cultural dels últims 150 anys.
En efecte, durant les tues visites en aquí i en la tua constant activitat de recerca, a més de les notícies històriques que has estudiat, has custoït en lo cor tou les mateixes emocions del Retrobament, per fer-les reviure cadavolta que arriba el moment de partir d'aquest tros de terra que ames tant. La partença, per a tu, és un moment de dolor i no rarament, a la tua cara, se veuen eixir llàgrimes de profunda commoció.
Restes per a mi una persona especial i és possible que no foren suficients mil pàgines per exprimir bé el que jo sent, però ara puc diure solament una última cosa: Gràcies, amic i germà de Catalunya!

Pasqual Mel·lai

Quaderns de Vilaniu: 44: 123-126 (2003).

Foto de Pasqual Mellai: El Camí.

Video de Pasqual Mellai: El Demà TV.

Catalunya i l'Alguer celebren el cinquantenari del seu 'retrobament' amb diferents activitats

2010-04-18T00:37:00.000-07:00

La Generalitat i l'Ajuntament de l'Alguer commemoren enguany el cinquantenari del 'retrobament' entre Catalunya i la ciutat de parla catalana del nord-oest de Sardenya, i per celebrar-ho organitzaran diferents activitats de caire cultural, lúdiques i de negocis a l'Alguer entre el 23 i el 26 de juny. La directora general d'Acció Departamental del Departament de Vicepresidència, Margarida Aritzeta, ha presentat aquest dijous els actes que es duran a terme per commemorar el viatge d'un centenar d'intel·lectuals catalans a l'Alguer durant els anys seixanta quan van descobrir que a la ciutat s'hi parlava català, el que va obrir una nova etapa de relacions entre ambdós territoris després de 200 anys.

L'alcalde de l'Alguer, Marco Tedde, ha explicat que el 2010 és l'any del cinquantenari del viatge de retrobament, 'després que els lligams entre l'Alguer i Catalunya es van tallar arran la guerra civil espanyola' i la dictadura franquista.

Tedde ha recordat com els anys seixanta els algueresos van rebre la comitiva catalana amb la senyera 'prohibida llavors a Catalunya pel franquisme'. Tedde ha explicat que l'Alguer té agermanament amb diferents ciutats catalanes, com Tarragona, i ha subratllat que els intercanvis entre la seva ciutat i Catalunya no només són institucionals i culturals, sinó també comercials.

En aquest sentit, el director general de turisme, Joan Carles Vilalta, ha subratllat que s'ha de posar en valor 'el que som, la identitat i la nostra catalanitat' a l'exterior. 'Hem de jugar en aquest supermercat mundial del turisme ensenyant el que som, la nostra identitat, que en bona part la tenim a l'Alguer', ha dit.

Per la seva part, el director de l'Espai Llull a l'Alguer, Joan Elies Adell, ha destacat que una de les prioritats d'aquest cinquantenari del retrobament és aconseguir 'implicar la gent jove'. 'L'única manera què l'alguerès es mantingui viu és que els joves vegin la necessitat de parlar-lo, que l'alguerès no només sigui la llengua del cor sinó també la de la moneda, del negocis', ha afirmat.

Durant la presentació, Aritzeta ha llançat una proposta inversa al retrobament que es durà a terme entre el 23 i el 26 de juny a l'Alguer. 'Si el 1960 els catalans van poder ser acollits a l'Alguer, en aquests sis mesos de commemoració del retrobament podrem convidar els algueresos a compartir les celebracions de l'11 de setembre, la nostra diada nacional', ha dit Aritzeta.Entre les activitats que es duran a terme per commemorar el cinquantenari destaca una exposició itinerant 'L'Alguer i el Retrobament 1960-2010' del fotògraf Pere Català, Francesco Macina i Joan Mayoral. També hi hauran diferents conferències d'historiadors i lingüistes, taules rodones, visites guiades per la ciutat, excursions i altres activitat culturals.

Font: Agència Catalana de Notícies

Foto presentació: Joan Mayoral

Més informació:

http://www.retrobamentalguer.cat/

http://www.clubcataladeviatges.com/

L'ànima catalana de l'Alguer a Setmana Santa

2010-03-18T14:55:00.000-07:00

Com ja vam comentar en una nota anterior, la periodista algueresa Daniela Sari va escriure, durant una bona temporada, al diari "La Nuova Sardegna", una sèrie d'articles sobre la condició catalana de la ciutat d'Alguer. Hem decidit reproduir, ara que s'acosta la Setmana Santa, un article en què l'autora explica i reflexiona sobre la presència catalana, arran la visita d'una Confraria de Girona a l'Alguer, en els rituals de celebració de la Setmana Santa a la seva estimada ciutat. Aquests escrit fou publicat el dia 10 d'abril de 2004. L'article es va titular "L'ànima catalana de l'Alguer" i, com l'altra vegada, per respecte a l'autora, el reproduïm en la versió original italiana.

L'anima catalana di Alghero

Preparano gli abiti, «les vestes», con la cura di chi sa che indosserà la storia. I cappucci appuntiti, i mantelli, i segni della fede.

Sono gli uomini e le donne delle confraternite di Girona, la «Junta de confraries». Lavorano tutto l’anno per organizzare i riti della loro Settimana Santa, famosa in tutto il mondo al pari di quelle di Valencia, di Siviglia e del resto della cattolicissima Spagna. Ma come ormai tradizione, alcuni di loro non saranno qui con gli altri a sfilare per le stradine medioevali di Girona, appoggiate sulle sponde del piccolo fiume che attraversa la città. Piegheranno in valigia «les vestes» e le porteranno fino ad Alghero, per partecipare alle processioni notturne illuminate dalla luce tremula dei «farols» rossi. È il segno più forte ed intimo dell’unione profonda di una cultura separata nei secoli dal mare e dalla storia. Un rapporto che si rinnova da decenni con radici in tempi lontani, tra cronaca e leggenda. E che lega l’immagine del venerdì santo algherese anche alle figure inquietanti degli incappucciati di Catalunya, che nascondono il capo in segno di lutto per partecipare al funerale di Cristo, e svelano il volto solo nei momenti festosi della mattina di Pasqua. Accompagnano nei riti i «Germans Blancs» della Confraternita della Misericordia di Alghero, che da sempre curano nei dettagli la sacra rappresentazione dei giorni della Passione. Lo fanno in modo severo, i confratelli algheresi. Concependo ogni momento del rito come uno svolgersi di elementi simbolici, di dettagli che si tramandano immutati da secoli. Nello stesso tempo, a differenza di altre celebrazioni simili che si svolgono con solenne austerità in tanti centri della Sardegna, l’appuntamento di Alghero rivela in ogni tratto la vocazione da festa barocca. Vero è che il significato più profondo della Settimana Santa è nel senso di immedesimazione del fedele nella vicenda base della cristianità. Ma ogni popolo la ridisegna secondo il proprio linguaggio culturale, esaltando caratteri peculiari. Così nei vicoli stretti e scuri de «L’Alguer vella» si consuma un rituale che affianca al silenzio il gusto della musica, della litania cadenzata, del gioco suggestivo di luci di candela. Lo stesso spirito che anima le processioni di Girona, popolate di incappucciati. Ottantamila abitanti e ben dodici «Confraries», con nomi suggestivi che citano il sangue e la Passione, il dolore e la morte. Si riuniscono nella Chiesa «dels Dolors», in un centro storico prezioso, mosso da scalette ripide che si arrampicano attraverso quella che un tempo fu la rocca. E come i «Germans Blancs» nell’oratorio algherese della Misericordia, qui le Confraries custodiscono la loro memoria. L’Alguer ha il Cristo di Alicante, quello del naufragio del veliero Santa Maria di Montenero. Diretto a Genova, un giorno del 1606 «scelse» di fermarsi ad Alghero, e sul recupero del suggestivo simulacro dalle braccia mobili, tuttora protagonista del rito del «Desclavement» in Cattedrale, storia e mito si intrecciano strettissimi. Raccontano la verità delle cronache d’epoca, con la descrizione del salvataggio della cassa per intervento dell’Arciprete Muñoz, e parallelamente narrano che dopo la terribile tempesta furono le acque ormai calme del porto a riconsegnare il prezioso carico. Ma solo i «Germans», miracolosamente, poterono portarlo a terra. Girona affida la sua memoria religiosa ai carri, le cui origini si perdono nelle pieghe del tempo. Grandi, imponenti, da spingere pericolosamente lungo le discese ardite della città vecchia. Portano le ricostruzioni in legno a grandezza naturale della Passione, con abbondanza di martiri e santi e perfino lunghe teorie di angeli, che fanno da scorta al funerale di Cristo e con gesto imperioso chiedono il silenzio. Il loro carro è così grande che può entrare ed uscire dal portale della chiesa solo grazie ad un complicato sistema idraulico, che cambia le altezze. La notte del venerdì santo sfilano tra le preghiere dei confratelli, alla luce delle candele. La mattina di Pasqua vengono ricoperti di fiori. «Ma nulla a che vedere - precisano i confrares - con i carri danzanti e coloratissimi di tant’altra parte di Spagna. Qui conserviamo un profondo senso religioso». Lo stesso senso religioso e di identificazione che porta le processioni catalane ad entrare dentro la storia della Palestina di Cristo. Alcune Confraries hanno la possibilità di prendere su di sé la colpa dei Romani e trasformarla in rispetto. Depongono «les vestes» e indossano elmi, pettorale e schinieri. Diventano «Manaies», legionari come Longino, che con la sua lancia trafisse il costato di Cristo in croce, e marciano per espiare quell’antico peccato. Quest’anno ad Alghero non ci saranno i «Manaies», e da Girona sbarcheranno solo i lunghi abiti con i cappucci della Purissima Sang, Sant Sepulcre ed El Silenci. Come consuetudine, ognuno di loro lascerà ai «Germans Blancs» una veste prima della partenza, perché in ogni anno a venire un algherese la possa indossare in processione. È ancora un simbolo: svela che, spiritualmente, quella Confraria è legata ai fratelli algheresi e sfila in preghiera per accompagnare il Cristo del naufragio.

Daniela Sari

Burruni: el boxejador català d'Itàlia

2010-02-24T07:50:00.000-08:00

La casualitat, o no tant, ha fet que avui tinguéssim l'immens plaer de conèixer Gianfranco Burruni, el fill de l'excampió mundial del pes mosca, Salvatore Burruni (1933-2004), una de les figures més importants de la boxa italiana, en totes les categories, i alguerès de naixement i de cor. A l'Alguer Burruni ha estat, i és encara, una figura idolatrada, ja des dels inicis de la seva carrera, on els afeccionats percebien que la seva qualitat innata el faria arribar ben lluny en la seva carrera de boxejador. I així va ser, ja que Burrini es va acabar proclamant campió d'Europa l'any 1961 (títol que va defensar en cinc ocasions), per després convertir-se en campió del món, l'any 1965.

Una de les anècdotes més sucoses de la seva carrera, i que, segons ens ha explicat el seu fill, al seu pare li agradava molt de recordar, és la que es va produir a Barcelona, quan un jove Burruni, que pràcticament no havia sortit de la seva Sardenya natal, va participar als Jocs de la Mediterrània que es van celebrar a la capital catalana l'any 1955. Burruni es va veure ben sorprès (la majoria d'algueresos, en aquells anys, encara no tenien gaire consciència de la catalanitat de la llengua que parlaven) de la simpatia amb què els afeccionats catalans els tractaven, i com molts, quan se'l trobaven al carrer, li parlaven en "alguerès".

I és que els periodistes, quan parlaven amb ell, no tenien més remei que adreçar-se-li en llengua catalana i s'hi referien, a la seva persona, com "el catalán de Italia". Podem llegir en un diari de l'època: “Quizá extrañe a algunos al leer con referencia a Salvatore Burruni lo de «el catalán de Italia», pero ya no les parecerá tan raro si añadimos que el campeón de Europa dé los moscas, nació en Alghero, pintoresca población de Cerdeña, donde hace un par de siglos, paisanos nuestros sentaron sus reales e hicieron prevalecer su influencia en la bella isla mediterránea. Burruni habla un catalán con resabios itálicos, aunque perfectamente comprensible. Y pertenece a una de esas colonias reducidas que, dentro de un país considerable, no renuncian a sus costumbres y tradiciones a través de los tiempos”.

I quina és l'anècdota que tan divertia Burruni? Doncs que la casualitat va fer que la medalla d'or de la categoria del pes mosca, dels Jocs de la Mediterrània que se celebraven a Barcelona (i que Franco, en una dels moments més durs i tenebrosos de la Dictadura, la volia mostrar al món després de la seva neteja simbòlica de qualsevol signe de catalanitat), se la haguessin de disputar entre un espanyol de Madrid (Miguel Casas) i un català d'Itàlia. "El meu pare -ens deia Gianfranco, el seu fill- no entenia per quina raó la gent, al carrer, a l'hotel, li donava ànims, calor i suport, si a la final s'enfrontava a un púgil espanyol". Més tard ho va entendre. A l'hotel on l'expedició italiana s'allotjava, es va presentar un afeccionat que li va lliurar una senyera, tot demanant-li que, si guanyava el combat, aixequés victoriós la bandera catalana al costat de la italiana. Burruni, jove i una mica innocent, va dir que, per ell, cap problema. En marxar aquell senyor, però, el seu entrenador el va convèncer que no era una bona idea, que els podria portar problemes, tot explicant-li quina classe de problemes. Va ser aleshores quan Salvatore Burruni va entendre per quina raó, per a tants i tants de catalans, en aquells franquistes jocs mediterranis de l'any 55, el seu únic representant en la competició va ser un "català d'Itàlia".

Viatge sentimental a l'Alguer: Rafael Catardi

2010-02-16T10:16:00.000-08:00

A banda del paper fonamental que va tenir Pere Català i Roca, juntament amb el seu pare, Pere Català i Pic, en l'organització del creuer de l'any 1960, cal dir que, també, de la banda algueresa va ser clau la determinació amb què Rafael Catardi, a través del Centre d'Estudis Algueresos, va acollir la iniciativa. Convé recordar que Rafael Catardi, el General Catardi com sempre se l'ha conegut a l'Alguer, va realitzar una brillant carrera militar: participà en la primera guerra mundial, en la guerra d'Etiopia i, ja com a general, en la segona guerra mundial, on prengué part en les campanyes de Líbia i de Tunísia (amb certs punts mai no aclarits que van enfosquir la seva trajectòria). Potser per aquest fet, el General Catardi es decideix retirar de la vida militar, i torna a l'Alguer natal.

És l'any 1945 i Catardi se centra en promoure la cultura de la seva ciutat, fundant el Centre d'Estudis Algueresos i inician una estreta i fructífera relació amb bona part dels intel·lectuals catalans de ponent (en la foto de l'esquerra el podem veure amb Francesc de B. Moll i Manuel Sanchis Guarner, davant el monument a Miquel Costa Llobera, en una estada a Mallorca), doncs, es va convertir, en "el gran animador del recobrament alguerès" com el qualifica l'historiador Ferra Soldevilla. A banda de la seva col·laboració habitual en publicacions d'investigació històrica, amb textos relacionats amb l'Alguer, també va editar tres volums de poesia, d'una qualitat remarcable, malgrat la seva reticència inicial a fer pública la seva poesia: Meditacions (1957), Cançoner musical de rimes alguereses (1960) i Rimes alguereses (1971). Després del Viatge del Retrobament, Rafael Catardi va publicar, a Raixa, el text que tot seguit reproduïm, que ens ajuda a entendre què va significar, pel poble alguerès, l'arribada dels germans catalans a l'Alguer de l'any 60 .

VIATGE SENTIMENTAL A L'ALGUER

L'alba del 25 d'Agost 1960 davallà lenta i lleugera de les muntanyes del Logudor, el front guarnit de vetes rosades, i pica dolçament a les portes del cel de l'Alguer. Així, veritat, havien fet totes les albes des del temps de la creació, emperò aquesta de dijous 25 d'Agost, en passar a frec de les altes torres, en posar ramets de llum i d’esperança als cims de les teulades, s'adonà amb meravella que la plaça havia estat ocupada entre nit per mil banderes i senyeres del casal d'Aragó: les velles glorioses quatre barres de sang... Es frega els polsos creient de somniar: -És mai possible – es digué - que jo hagi dormit tants segles? Que hagi tornat l’eixam de galeres del vell Cabrera? Que encara guardin els portals les curtes piques dels almogàvers barbes-de-ferro?

Ja una mena d'electricitat corria per la ciutat trucant a les humils casetes dels pescadors, als corrals encara deserts, als palaus del senyoriu. La veu registrada a la cinta magnetofònica del professor Scanu cridava a cada cantonada: -... a les nou arribarà al port el «Virginia de Churruca» i desembarcarà un grup de 150 germans Catalans... anem-hi a l'encontre...- A les nou una espessa bardissa de gent multicolor s'agitava en alt als bastions i en baix a la vora del port. De sobte un ample fremir de motors, de banderes, de campanes, de crits i de cors s'apoderi del golf: al peu del Cap de la Caça es presenta blanca i alta la figura del «Virginia».

Com a eixam joiós d'abelles a l'escalf del primer sol de un mati de primavera, eixiren corrent a l’encontre les petites naus. Del pont del «Virginia de Churruca» els germans de Ponent miraren encantats, el cor estrenyit pel consol, la vista ofuscada per les llàgrimes: un somni al·lucinant, una dolça inefable sensació de goig. Al moll, el Síndic Fidel Cilliano voltat pels Consellers, a 1'ombra del gonfanó esperava, una mica emocionat. La banda municipal tocava i tocava, mes qui sentia? qui tenia ganes de sentir? Al costat del gonfanó estava, amenaçadora, la maça d'argent de la Ciutat que no havia vist el blau cel des de l’inici del segle: els raigs del sol d'Agost li donaren la benvinguda amb carícies de diamants. -Mi-los! Mi-los! –cridà el poble frenètic. En un clima d’exaltació es mogué el torrent de gent en direcció a la seu Catedral. A l’entrada de la Porta de la Mar, sota l’arc de Porto Salve, com que el lloc és estret, hi fou lluita impetuosa entre la força de l’entusiasme desenfrenat i l’espai fred, ferm, irremovible. Algú va perdre la bossa, altre el capell, o una sabata; algú es trobà en alt sobre les veus de la gent, altri en baix sota els peus... i res posava fren al foc que cremava dins els pits. La Moreneta mirava de dalt amb els seus ulls malenconiosos: Mare de Deu! Tu immòbil estàs i pensarosa... A la Catedral, plena com l'ou, la blanca figura hieràtica del Bisbe es perfilava contra l'altar major. A «cornu evangelii», en ordre rigorós, feien consonància cromàtica els blancs uniformes de l'estat major del «Virginia» amb el comandant Manuel Gutiérrez, els ulls lluents per febre i per emoció. Com fou posat sobre la «mesa» el simulacre de la Verge, un soroll sord de tempesta corregué per les altes naus de l’església. Plena de consirosa tristor la mirada de la Verge fixava un punt molt lluny: Mare de Deu! Tu immòbil estàs i pensarosa, als ulls no tens més llàgrimes... S'acosta llavors a l’altar un petit sacerdot; petit emperò ple a vessar d'ardor, una concentració d'amor i de fe, mossèn Joan Rebull i Lluís, de Sant Joan Vilassar de Mar. Parlà alt i enèrgic, a cops, com si parlés una pistola. Un dels presents digué a veu baixa: «aquest capella ha baixat de una de les naus de Roger de Lauria després d'haver cremat les Gerbes!». Dalt de la trona, com el gabier d'un vaixell en l’oratge, parlà després mossèn Francesc Manunta, becari 1959 del Curs d'Andorra. Cridà coses memorables les quals, llàstima, es perderen sobre la escuma de les ones tumultuoses. Contestà a tots, calmós i solemne, l’excel·lència monsenyor Adolf Ciuchini, Bisbe de 1'Alguer. Alçà els braços al cel invocant la benedicció de l’Altíssim: el soroll confús del poble callà un instant i un petit núvol d'encens puja tremolant vers 1'alta llum de la llanterna. Una estona més tard «l'ull» del cicló es trasllada ràpid a la seu comunal. Només «l'ull» perquè les cues cridaneres restaren necessàriament a fores, a la Plaça del Municipi, als dos carrers Columbano i Serra, i a la Plaça Cívica. Cridaven «viva! viva!» per expressar com més sorollosament possible el desig d’abraçar «els germans de Ponent» i també, no és vergonya dir-ho, per gustar una mitja tasseta d'aquella «garnatxa» que fou qualificada, ella també, justament com a històrica. El Síndic feu 1’al.locucio de benvinguda, elegant, cara cremada pel sol, la faixa tricolor ben posada entorn del cos a l’altària del fetge. Desprès, entre una i 1'altra tasseta de «garnatxa», parla Pere Català i Roca, el «Deus ex machina» del Creuer, i lliurà la muntanyeta dels dons de Barcelona, València, Tarragona, Rosselló i Balears a les entitats alguereses. Seguí mossèn Rebull: l'afectuosa metralladora descarrega unes bones salves d'expressions plenes d'amor i d’admiració. Una estona de silenci. Aleshores avança lentament el senyor Francesc Recasens i Mercadà. Posà el «cigarrillo» a mans fidels i digué dues paraules, nomes dues calmoses paraules per a consignar dos documents a mans del Síndic i del President del Centre d'Estudis Algueresos:

L'acta de constitució d'una renda perpètua de deu mil pessetes anyals en favor d'un jove alguerès per un viatge d’instrucció a Catalunya, cada any. Vam observar mentalment que el senyor Recasens, l’alt protector i pare afectuós del retrobament alguerès, després d'haver-nos donat el fruit, amb les beques d'Andorra 1959 i 1960, ens ha volgut donar l’arbre. Tots els presents han formulat, en la intimitat del cor, el vot que la flor d'aquest arbre, símbol del record del generós donador, quedi eterna. A clausura feu la seva al·locució el President del Centre d'Estudis Algueresos. Diu-me com parles i et diré qui ets. Parla breu i ferm i decidit com si parlés a un cos d’exèrcit al moment de la batalla. I no va estalviar unes paraules amenaçadores: «...heu vingut, germans, portant amor!... En nom d'aquesta paraula divina us confio, germans, una rama de coral de la mar algueresa que, com la rosa vermella de la cançó, es símbol d’amor i però també, això no mai ho oblideu, germans catalans, és símbol de la sagrada unió. Visca Catalunya!». Una alta onada de passió patriòtica passà pels cors. Aviat vingueren dolces, en clau de flabiol, les notes delicades del poeta Lluís Gassó i Carbonell:

«...He cantat, dolça Alguer, les meravelles

del teu nom amb la fe que mai no mor.

Que et vetllin, doncs, el mar i les estrelles,

i els Catalans et duguin sempre al cor!».

I així s'acaba l’acolliment a la seu comunal de la qual hom diurà, per molt de temps esdevenidor, que per ardor germanívol -i no cal recordar l’escalfor excepcional de la canícula agostana- fou sense exageració retòrica, el mes calorós en tota la història mil·lenària de la Ciutat.

RAFAEL CATARDI

Raixa. Palma de Mallorca 1961, pàgines 65-70.

L'amistat amb l'Alguer, la fidelíssima

2010-01-31T13:51:00.001-08:00

La periodista algueresa Daniela Sari va escriure, durant els anys en què va treballar a la "Nuova Sardegna", uns interessantíssims articles que volien explicar i difondre, a tots els lectors sards, la identitat diferencial catalana de l'Alguer. Un d'aquests escrits fou dedicat a recordar “el Retrobament", i va ser publicat el dia 10 d'abril de 2004. L'article es va titular "L'amistat amb l'Alguer la fidelíssima" i, per respecte a l'autora, el reproduïm en la versió original italiana.

L’amicizia con «Alguer la fidelíssima»

A Girona lo citano ancora come il «Retrobament», il ritrovamento. E gli anziani ne parlano con affetto, ricordando un viaggio in nave di più di quarant’anni fa, da raccontare in un catalano dolce e cadenzato, tanto simile a quello dei «fratelli» algheresi. È la riscoperta che la moderna Catalogna fece di Alghero, «L’Alguer la fidelíssima». Arrivarono in tanti quel giorno del 1960, animati dalla scoperta di una terra lontana eppure culturalmente vicinissima. Dove nessuna dittatura vietava di parlare, scrivere, cantare in catalano. Sono antichi i fili che legano questa parte di Catalogna ad Alghero, e che oggi sono rinsaldati dal turismo, dallo scambio facile garantito da un volo low-cost quotidiano che spesso registra il tutto esaurito.

Ma se la memoria del popolo è di questi decenni, quella di appassionati e studiosi va oltre i recenti apparentamenti tra la costa di Sardegna e quella di Spagna. Ricorda, confortata dai documenti, la storia più antica. Quando nel buio del medioevo Alghero smise di essere la rocca dei genovesi Doria per diventare terra di ripopolamento catalano, stretta da mura e bastioni. Un isolamento anche linguistico che smise di esistere sotto il dominio Sabaudo e nel tempo i «fratelli» continentali dimenticarono la piccola Alguer. Sino al primo e sorprendente «Retrobament», datato al 1887. Eduard Toda, diplomatico di Reus con una lunga carriera in giro per il mondo, arrivò in quel piccolo borgo di pescatori e scoprì con stupore che lì si parlava la stessa lingua della sua patria lontana. L’anno dopo firmò il libro «Un poble català d’Italia, L’Alguer». Fu una scintilla che scatenò fiamme culturali. Dagli entusiasmi del colto diplomatico nacque ad Alghero nel 1902 la «Agrupació Catalanista de Sardenya», movimento letterario che contò tra le sue fila intellettuali, poeti e artisti tenuti in gran considerazione dalle due parti del mare. L’alba del secolo fu fertile terreno di scambi, e numerosi si contarono gli studi, le pubblicazioni, gli incontri convegnistici e letterari. Ci fu persino il breve esperimento di un giornale, «La Sardenya Catalana», scritto da algheresi e pubblicato a Barcellona. Ancora, le rime in catalano si inseguivano in giro per il mondo con i «Giochi Floreali», gare in versi che suscitavano gran seguito. Le cronache lamentano un affievolimento dei rapporti negli anni a seguire, sconvolti dalle guerre. Poi da una parte arriva la dittatura franchista, severa nei confronti della cultura catalana, dall’altra un lento dimenticare, pur continuando a parlare un algherese radicato tra il popolo ma, come ogni lingua viva, in continuo mutamento. Fino al 1960. Quando un gruppo di catalani organizza un viaggio ad Alghero. Tutti su una grande nave, a salutare i vecchi bastioni dal mare, sventolando le bandiere giallo-rosse. La risposta è calorosa, e segna la rinascita di rapporti mai del tutto spezzati. Non colonialismo culturale, ma un’occasione perché gli algheresi riscoprissero affetti legati ad una matrice antica, pur rispettando una storia anche linguistica personale, sviluppata nei confini sardi. La musica è un buon mezzo, e nella Barcellona di quegli anni si incide perfino un disco di canzoni algheresi, piccola raccolta di liriche interpretate dal «Grup coral de l’Agrupació Catalana d’Itàlia», che vuole riprendere la tradizione illustre dei seguaci di Toda. Ancora una volta è scintilla di facile presa. È subito un fiorire di gemellaggi e iniziative culturali, che dalla lingua (oggi riconosciuta come minoranza e ben coltivata nelle associazioni e nelle scuole di algherese), si spinge fino alle tradizioni. Su tutte la Settimana Santa, che regolarmente diventa occasione di visite e contatti tra le confraternite religiose, tra le prime a cogliere il senso più profondo di questo rapporto. Non stupisce trovare nei negozi di Girona e dintorni i dischi delle nuove voci algheresi, quelle che il mercato italiano talvolta apprezza ed etichetta come world music, ma che qui fanno bella mostra negli scaffali della musica etnica locale e vanno via come il pane. Ed è di questi giorni la notizia che il Parlamento Catalano ha convocato le associazioni algheresi per fare un punto comune sulla lingua.La Catalogna non ha mai smesso di tutelare la propria identità culturale, sino al punto che ogni catalano che si rispetti ha il proprio documento di riconoscimento. Lo si può richiedere anche nella piazza di Girona, a due passi dal Municipio che rappresenta l’autorità spagnola. Per il governo nessun valore, per il popolo un punto d’orgoglio. Una foto, una firma e una piccola offerta: l’iscrizione è aperta a tutti i catalani di Spagna e, naturalmente, agli algheresi.

DANIELA SARI

Valencians en el viatge del Retrobament (1960-2010): Francesc Soriano i Ricard Santmartí

2010-01-26T03:54:00.000-08:00

Altres dos membres de l’expedició que conformaren "El viatge del Retrobament" van ser els valencians Francesc Soriano i Ricard Santmartí. El primer va ser, durant una bona època, l’administrador del diari Levante, i actiu valencianista (va ser membre d’Acció Valenciana), així com de la comissió organitzadora dels Jocs Florals de València (l'any 1962 va ser la persona que va suggerir el nom del General Rafael Catardi com a mantenidor); mentre que el segon fou editor i poeta. Així mateix Ricard Santmartí va formar de la junta directiva de l'Agrupació Valencianista de la Dreta (1933), dirigí l'editorial Lletres Valencianes (1948), on va publicar bona part de la seva obra poètica, de caràcter marcadament tradicional. A més de la seva tasca editorial i de difusió periodística, potser la major contribució en el terreny cívic la trobem en el paper que va fer com a president dels Cursos de Llengua Valenciana de “Lo Rat Penat”, en uns anys particularment difícils.

S'ha de destacar també que, juntament amb el dibuixant Vicent Ramil i el també poeta Josep Maria Esteve Vitoria, va fundar la primera publicació fallera redactada amb correcta ortografia valenciana, la revista «Pensat i Fet» (1912-1972), esdevenint el seu principal animador després de l’any 1939. Cal no oblidar que va ser un dels signataris de les Normes de Castelló. L’any 1960, com es comentava abans, Santmartí va anar a l’Alguer, en el viatge del Retrobament, on va escriure el seu llibret de poemes Ressonàncies de l’Alguer, que porta el subtítol Versos d'anar per casa. El llibre es va publicar en el mateix any 60, amb pròleg del seu amic i company d’expedició Francesc Soriano, que tot seguim reproduïm.

PARAULES DE COMPANYIA

Podríem dir del nostre amic, parodiant el proverbi llatí, que de l'abundor del cor sorgeixen els versos; aquests versos que Santmartí, en la seua humilitat cristiana, subtitula versos d'anar per casa, però que són la floració d'una profunda arrel terral i religiosa d'un esperit creient fervorós, enamorat de la seua terra, dels costums del seu poble, amant de totes les coses petites, en qui els seus versos s'enlairen com un xiprer i tenen tota la tendror d'una pregària.

Aquestes Ressonàncies de l’Alguer, dins la intimitat que s’assaboreix a tota la producció de Santmartí, vénen a ésser com l’expansió exterior de 1’obra poètica del cantaire del poble, espontani i intuïtiu, veritable cronista poètic de València, que ens ha vingut cantant, amb tota la tendresa del seu cor, dels homes i de les coses del seu poble i de la seua època; dels seus costums i aficions i tradicions que ell ha observat des d'aquell raconet íntim i acollidor del carrer de la Tapineria. I per això, després de creuar per primera vegada l’amplitud de la nostra mar, la intensitat del pensament de Santmartí es projecta a l'exterior i capta tot el sentit ecumènic del nostre poble:

Munió de patrícies veles
navegant pel mateix mar,
sota idèntiques estreles,
units pel mateix parlar.

El llenguatge del nostre poeta no és de laboratori, sinó el viu del poble; el dels senyors i els artesans de la Valencia de principi de segle, el de la burgesia valenciana que cada dia passa i repassa pel barri gremial on viu el nostre amic i on copsa aqueix llenguatge riquíssim i ferm, planer, senzill i vigorós alhora. Per això en aquesta expressió popular, d’una claredat i d'una frescor imponderable, canta la seua llengua, de la qual n’és un enamorat:

És cançó de mare,
afany de promés,
ànima en la Pàtria,
prec lloant a Déu.

L'autor, que coneix la gran importància de la llengua en la definició de la personalitat característica, es dedica al seu conreu i contribueix a la seua expansió entre el poble, cercant el desvetllament de l’esperit propi i de la unitat espiritual de les terres que la parlen i s'emociona en veure ballar a terres de l’Alguer la:

Patriòtica sardana,
mans junyides, cors en alt

i les danses rosselloneses, catalanes i mallorquines junt amb la nostra «Rapsòdia valenciana» o el «galop de panderetes»:

Dia de la gran família,
que han vingut els Catalans
i a l'aire prim de l'Alguer
hi ha ballades de germans.

La generositat de Santmartí ens ofrena els seus versos en dies assenyalats; ell escriu per a la seua íntima recreació, i amb la seua natural modèstia no creu que els seus versos tinguen una autentica qualitat, perquè ni tracta temes de gran profunditat a les seues composicions ni s'hi troben conceptes greus. Això fa que gairebé tota la seua producció estiga inèdita, però, home generós, ens proporciona el gaudi dels seus versos en cada commemoració patriòtica, en cada festa popular, en les diades familiars o en els Nadals als amics; en Santmartí els versos hi prenen caràcter d'homenatge, però mai com en aquesta oportunitat que en són un de ben alt a la ciutat de l'Alguer, als organitzadors del creuer de l’amistat, a tots els companys de l’expedició; aquestes Ressonàncies de l’Alguer, escrites a la mateixa illa de Sardenya, són un càntic d’enyor, d’esperança i de seguretat d’un nou retrobament. Quan el Virginia de Churruca —ancores amunt i els cors deixats a terra— inicia el seu retorn, mentre s'ouen els darrers adéus dels algueresos, Santmartí, assegut a la coberta del navili i amb els ulls plorosos, endega els seus darrers versos quan la ciutat amada, amb els seus llums, no és més que una constel·lació descoberta al firmament de les nostres esperances, en la dolcesa d’una nit:

Dir l’adéu no em desespera,
braç en l’aire i cor seré,
que el desig s’ha fet paraula:
si me’n vaig, ja hi tornaré.

En aquest vers que tanca el llibre, amic Santmartí, hi ha una única dissonància que l’amic que l’acompanya ha trobat: no hi tornarà; si Déu vol, HI TORNAREM!
F. SORIANO I BUESO

I, tot seguit, un dels poemes de Ricard Santmartí (a qui veiem en la foto recitant un poema, en la inauguració de la "Passejada València", sota l'atenta mirada del General Rafael Catardi i el Síndic de l'Alguer, Fidel Cilliano). Una poesia, com explicàvem amb anterioritat, d'un to marcadament tradicional i poc pretensiosa, que ens serveix, més enllà de la seva qualitat intrínseca, de testimoni poètic d'un dels protagonistes d'aquest especial viatge:

RETROBAMENT
Als il·lustres germans Nonis

Cantó suau de Sardenya,
on viu la ciutat d'Alguer
entre salobres i penya
com un polit taronger,

tot amerat amb l'essència
d'uns pobles dels que és bessó:
de Catalunya i València,
Mallorca i el Rosselló.

Munió de patrícies veles
navegant pel mateix mar,
sota idèntiques estreles,
units pel mateix parlar.

L'Alguer, la nova i la vella,
que pensa, treballa i creu,
niu i rusc de meravella
guiat per la mà de Déu.

Pau i dolçor de l'espera,
llum de l'iris capvespral,
senzillament marinera,
abraçada de coral.

Tal com ets ja et pressentíem
i estimàvem més que l'or;
encara no et coneixíem
i ja et portàvem al cor.

Escrits del viatge del Retrobament (1960-2010): Tomàs Garcés

2010-01-18T05:42:00.001-08:00

L'any 2010 se celebra el 50è aniversari del viatge del Retrobament, això és, el viatge col·lectiu de catalans a l'Alguer que va servir per enfortir els lligams entre Catalunya i el país català de la Sardenya. Un dels membres d'aquesta expedició fou l'escriptor barceloní Tomàs Garcés, persona enamorada de la cultura italiana (va traduir, en llibre titulat Cinc poetes italians, la poesia de Saba, Cardarelli, Ungaretti, Montale i Quasimodo al català). En el primer volum de les seva Prosa Completa, podem llegir la nota dedicada al viatge del Retrobament, que va escriure el 9 d'octubre de l'any 1960. Comencem, doncs, amb l'escriptor català la publicació, en aquest blog, d'aquells escrits que, directament o més tangencialment, es refereixin a aquest esdeveniment.

1960 9 d'octubre

De l’Alguer, se n'havia parlat molt, a Catalunya. Primer fou la descoberta d'Eduard Toda, la sorpresa del jove diplomàtic en trobar, en 1886, gairebé intacte encara, en un racó de l'illa de Sardenya, un poble que no s'havia oblidat de la seva alta naixença i que parlava, oh meravella!, en català. Després, al Primer Congres Internacional de la Llengua Catalana (octubre de 1906), la participació dels algueresos Joan Palomba i Antoni Ciuffo («Ramon Clavellet»), i, en els vint anys que separen aquelles dues dates, una tímida floració literària, la de «La Palmavera», oscil·lant entre un localisme primari i l’atracció del nostre renaixement. Aquesta foguerada, però, anà minvant, isolada en el seu exigu terrer. De l'any 19 ençà no recordo, fins a la nova «descoberta» de Pere Català i Roca, cap contacte interessant entre catalans i algueresos. En tot cas foren contactes esporàdics i sense projecció popular. Català i Roca, en canvi, ha fet prosèlits. El seu llibret Invitació a l'Alguer actual (Raixa, 1957) i les seves freqüents notes al setmanari «Destino» han fet conèixer a un públic nombrós l'existència del fet lingüístic i literari de l'Alguer i han encoratjat la mútua relació entre catalans i algueresos. Així, mentre els poetes Rafael Catardi i Antoni Bal·lero de Candia són coneguts en el nostre ambient cultural i han participat en alguns importants certàmens, diversos escriptors de Catalunya s'han decidit a visitar l’Alguer. La campanya de Català i Roca ha culminat amb l'establiment, pel patrici Francesc Recasens, d'una fundació gràcies a la qual cada any un becari alguerès podrà, durant algunes setmanes, perfeccionar a casa nostra el seu coneixement de la llengua catalana, i amb la realització d'un Creuer Marítim que ha portat per primera vegada a la ciutat de l'Alguer un nucli nombrós de viatgers catalans (i, entre ells, diversos valencians i rossellonesos). A Barcelona hi ha qui somriu (per què negar-ho?) d'aquest interès sobtat envers l’Alguer. El fet de girar l'esguard cap a la petita «ciutat catalana de Sardenya» pot semblar talment un joc d'infant. Es tracta, però, no en dubteu, d'alguna cosa més que un joc d'infant. Ortega y Gasset, en el seu conegut pròleg a l’obra del Conde de Yebes, subratlla com, en determinats moments, el cor se'ns en va cap a les illes desertes. «Cuando los hombres de una civilización adelantada se encuentran en algún gravísimo aprieto sueñan con una isla desierta», «...estamos indefensos ante la apelacion constante que nos hace el pasado para que abandonemos las complicaciones del presente y nos salvemos en él como en una isla encantada».

El somni de l'illa, deserta o no, fóra, doncs, en determinades circumstàncies, una reacció evasiva inevitable. Les nostres illes son avui Andorra , el Rosselló, l'Alguer... Quan el 25 d'agost, en un matí lluminós i plàcid, el nostre vaixell fondejava davant la fina ratlla de la que fou ciutat de Pere el Cerimoniós, i començaren d’acostar-se’ns, primer una, després d'altres, fins a arribar algunes dotzenes, amb joiosa pressa, barques petites i grans, atapeïdes de gent, i veiem onejar a cada pal la púdicament anomenada ací «bandera de la Confederació» (eufemisme que caldrà afegir al de «la llengua vernacla»), els ulls ens espurnejaren. Arribàvem, realment, a l'illa somniada.

Després, havent desembarcat, la munió que ens esperava, i ens donava la benvinguda, i ens escometia en català pel goig de sentir la nostra resposta, i els cartells i les banderes que feien parlar les pedres de les cases, ens deien fins a quin punt Catalunya i els catalans són, a l'Alguer, un mite popular. A cada pas, una mà s'allargava a les nostres i un diàleg s'iniciava. Xics i grans participaven de l’emoció del retrobament. Camí de la Catedral, on portarem la imatge de la Mare de Déu de Montserrat, la multitud difícilment podia deixar-nos pas. La ciutat feia, espontàniament, festa. En un temple atapeït, mossèn Manunta pujava a la trona per invitar-nos, en bell catalanesc, a donar gràcies a Déu d’haver conservat, segles a través, «aquesta entitat catalana que és l'Alguer, on el llenguatge resta essencialment català». A l'Ajuntament, després, al Camp d'Esports més tard, en una bella festa de cançons i danses, i a cada carrer i carreró i al portal de cada casa, la nostra estada a l’Alguer va ésser una constant salutació recíproca de germans de llengua. «No hi ha res de comparable -havia dit Prat de la Riba en aquell Congrés de 1906, i ara en teníem una prova esclatant a aquesta unitat anímica determinada per la comunitat de l'idioma.» A l'acollença que ens era feta, no hi veiem ombra d’interès, ni ombra de política. No era un «acte», ans un simple i formidable «retrobament». Era de nosaltres (de nosaltres en el segle XIV) que els havia arribat el llenguatge, i ens donaven gràcies tot mostrant-nos amb quina fidelitat serven encara el tresor. Vet aquí la paraula-clau: «fidelitat». Quan un pescador o un paleta s'apropaven per demanar-nos els noms de les fruites o dels peixos, o quan un veí camperol ens feia recitar, per recordar el que de petit va aprendre als bancs de la Doctrina, el Parenostre i el Credo, noms i pregaria tenien en els nostres llavis una plenitud insuperable.

Ells ulls ho veuen, l’oïda ho sent, i costa de creure: tanta eufòria pacifica és, en efecte, inversemblant. Entre els cartells i les banderes, l'esguard saluda en els aparadors i a les portes d'algunes botigues un full blanc imprès. Es el primer número de «Renaixença Nova». L'Alguer és nomes una ciutat de vint-i-cinc mil habitants, i ja exhibeix - no tothom pot fer-ho - una revista catalana.

En les seves pàgines, versos i articles d'autors algueresos; Catardi, Simon Mossa, Sari, Ballero, Scanu, i col·laboracions d'escriptors catalans. La revista deu tenir un petit tiratge, i potser són pocs els algueresos capaços de llegir-ne el text. L'ortografia italiana, a la quals els ha avesat l'escola, és sense dubte una barrera. Però aquesta barrera s’anirà aplanant: el català, sortós aquí, comença de penetrar a les aules. En una festa literària celebrada el dia dels Reis, cine premis, ens diuen, foren concedits a altres tants treballs escolars. Els adults també volen aprendre: el mes de maig d’enguany, al «Bon Pescador», un curset d'ortografia i gramàtica fou donat a un grup de treballadors i artesans. «L'empobriment del lèxic alguerès -llegim a "Renaixença Nova"- degut a la falta de cultura de la majoria de la població, a la contínua inserció de gents precedents de Sardenya i de la Itàlia continental, a les escoles italianes i, sobretot, a la ràdio i a la televisió, s’aturarà solament si de l’alguerès parlat s’arribarà mes aviat que serà possible al dialecte escrit. Així serà possible conservar aquell tresor de formes arcaiques i típiques que constitueixen no sols patrimoni de la nostra Barceloneta, sinó de la Llengua Catalana.»

L'Alguer ens ha donat, diguem-ho una vegada més, una lliçó de fidelitat. Si els Catalans sabéssim ser fidels... Vet aquí la constatació enyorívola amb què s'acaba nostre viatge. Hauríem d'estimar, amb un amor positiu i resplendent, la nostra parla. Com se l'estimen els nostres germans de l'Alguer. Allà, una supervivència instintiva i obscura prepara i fa possible una renaixença. I aquí, una gran renaixença es deixaria abatre per les dificultats i els paranys? El pitjor parany en què podríem caure, el constituiria el nostre oblit o la nostra indiferència. El vaixell va salpar que ja era nit. Va salpar amb molt de retard. Eren tants els qui venien a dir-nos adéu i abraçar-nos! Els veires s'alçaven amb el tremolor del comiat amical, i tots, algueresos i catalans, cantàvem les mateixes cançons ingènues i antigues davant l'oficialitat estupefacta. Coets -coets de pau i de joia- ratllaven el cel i queien lentament, giravoltant. I en el cor d'alguns de nosaltres, entre tanta emoció feliç, com un fibló d'angoixa, apuntava un instant la temença que aquella gran claror de Ponent que enlluernava els algueresos no pogués ésser (Déu no ho vulgui!) la llum d'un astre mort.

[Tomàs Garcés, Prosa Completa, Volum I, Barcelona, Columna, 1988, pp. 91-95]

No hi ha economia sense cultura però tampoc hi ha cultura sense economia

2009-12-22T08:09:00.000-08:00

Aquest estiu, mentre encara no sabia on hauria parat, Itàlia, Bèlgica, Catalunya, o qui sap, he pogut dedicar temps a una anàlisi de la meva ciutat. Les coses es veuen millor després d’haver viscut una temporada fora, i en tornar per a les vacances he començat a posar-me una pregunta: perquè algunes llengües viuen i altres no? Quin és el "quid" que permet a llengües com el català i l’alguerès de sobreviure fins i tot a condicions històriques que normalment n’haurien decretat la mort i l'oblit?

La clau de tot és fer tornar de moda l’alguerès a mig dels joves i de la gent que treballa, fer que sigui una cosa a través de la qual sentir-se part d’una comunitat. No vull deixar fora els jubilats naturalment; és que precisament els jubilats fan part del grup demogràfic que no té problemes d’algueresitat i de llengua. La conseqüència és doncs, donar a l’alguerès una empenta que no sigui només de caire cultural (per l’amor de Déu, noble i necessari però allunyat de la massa), sinó una raó pràctica i concreta per parlar-lo.

Fer que els negocis i el treball puguin parlar alguerès. És per això que, quan vaig conèixer el Joan-Elies Adell, que acabava d’inaugurar l’Espai Llull a l’Alguer, el primer tema de les nostres converses va ser aquest. I ara, pocs mesos després dels primers contactes, un primer pas, petit però històric com diria el Neil Armstrong, en aquesta direcció.

La meva posició era favorable per capturar l’atenció de la gent, havent fet de ponent a una petita conferència a Brussel·les sobre l’estat de l’alguerès. Llavors, després d’haver fet un parell d’entrevistes amb la tv local, i d’haver aprofitat d’un fòrum online per aixecar el tema, he pogut fer-me una idea més clara, o bé confirmar la que ja tenia al principi.

El dia 30 de novembre i 1 de desembre, una delegació d’emprenedors catalans i de polítics ha visitat la ciutat i ha estrenat un nou canal de col·laboració amb les empreses i les institucions locals. Heus aquí una petita crònica.

Dilluns 30 de novembre, matí: la delegació és rebuda pel Síndic i els representants de la ciutat al Municipi Vell. Vaig romandre positivament impressionat pel clima de bona voluntat i de disponibilitat manifestat tant pels algueresos com pels hostes. És una percepció personal, però no m’ha semblat la sòlita trobada d’autoritats amb moltes encaixades i fotos somrients, potser per les cares d’entusiasme barrejat amb incertesa i expectatives que tots posaven. Després d’una encontre privat i d’una roda de premsa pública on l’esdeveniment ha rebut el seu nom no oficial però molt apropiat de “segon retrobament”, els participants han pogut participar a la inauguració d’una exposició d’art sarda, seguida pel dinar oficial.

Dilluns 30 de novembre, tarda i vespre: sessió amb els representants de Confindustria Nord Sardenya, l’associació nacional d’emprenedors. Les paraules de l’amo de casa el President Esteve Lubrano (poso el nom així perquè és alguerès) i del Secretari d'Indústria Antoni Soy van presentar els respectius territoris i el teixit econòmic que hostatgen. Cadascú dels presents va poder parlar del seu sector d’activitats, evidenciant els punts de contacte amb la realitat catalana.

També aquí m’he quedat sorprès de les idees que han nascut del debat. No només intents de trobar nous canals comercials, sinó també propostes de col·laboració en molts camps, tant en els sectors tradicionals com els transports i el turisme, com en els nous terrenys, més tecnològics i innovadors (cosmètica, serveis amb elevat valor afegit, recerca agroalimentària etc).

Dimarts 1 de desembre, matí: visita a les empreses Domenico Manca S. Giuliano (oli) i Sella & Mosca (vi). El “tour” va deixar els catalans molt impressionats. No s’esperaven de veure que una ciutat turística de 40.000 habitants, molt animada a l’estiu i que d’hivern sembla més morta que viva, pogués tenir també empreses amb aquestes dimensions i obertes als mercats internacionals. A dir la veritat, jo també a vegades hi penso.

Dimarts 1 de desembre, tarda: últim acte. A la presència d’un grup de petits empresaris del sector agroalimentari típic, de l’assessor al desenvolupament econòmic i dels representants dels comerciants de la ciutat, en Ramon Sentmartí, Cap del Programa de Comercialització Agroalimentària del Departament de Comerç i Turisme de la Generalitat, va presentar el portal web Gastroteca.cat. Aquesta eina ha suscitat l’ interès dels participants, molts dels quals han començat a manifestar el desig d’esser presents amb les seves empreses i botigues a la base de dades del portal.

No és la primera vegada que hi ha contacte amb els emprenedors de les dues vores de la Mar de Sardenya i de la Mar Catalana; però com la majoria dels contactes catalanoalgueresos abans de l’obertura de l’Espai LLull, han estat contactes gairebé personals, espontanis i no programats, fruit quasi sempre d’amistats comunes o personals, i fora del context institucional. Avui no. Avui la nostra germanor té un nou motiu, potser (i aquesta és la meva idea personal) el motiu que ens donarà l’empenta cap a un reflorir de la llengua: del segon retrobament a la segona renaixença.

Gavino Balata

http://paellaimargallo.blogspot.com/

Estupor

2009-12-09T00:12:00.000-08:00

Al llarg del més de novembre, com ja havíem explicat en un post anterior, la Institució de les Lletres Catalanes i el Departament de la Vicepresidència van organitzar un sentit homenatge a la figura del poeta alguerès Antoni Canu, tot recordant el seu 80è aniversari. A l'Alguer primer i després a l'Ateneu Barcelonès, amb presència d'un nombrós públic, els cantats Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna van llegir, amb diferent sensibilitat d'una bellesa meravellosament complementària, la poesia de Canu.

El nostre poeta va prendre la paraula, emocionat i content, superat per l'afecte que tantes persones li estaven transmetent (entre elles cal destacar la presència del fotògraf Joan Mayoral, autor d'aquestes precioses fotos que acompanyen les nostres paraules) però també conscient que, als 80 anys, està en l'esplendor de la seva creativitat. Pot resultar una mica estrany que algú que hagi arribat a aquesta edat, es trobi en plena maduresa artística, però Canu ha arribat tard a la creació (això és, gràcies a l'aprenentatge i domini tardà de l'alguerès com a llengua d'expressió, ha sentit la necessitat de dir amb la seva llengua) i després d'una sèrie de tanteigs, sempre reeixits, amb la poesia i amb l'ús del seu català de l'Alguer, ara es troba segur de si mateix, ha abandonat les vacil·lacions creatives i lingüístiques, i s'està llençant, dia a dia, a escriure, sabedor que el temps que li queda no és etern.

No ens ha de sorprendre, en aquest sentit, que darrerament la poesia, o millor dir, l'acte d'escriure, s'hagi convertit en un dels seus eixos temàtics. No és casual, certament, perquè si en llibres anteriors, la recuperació de la memòria, l'explicació de temps i espais perduts, la celebració dels paisatges de la seva joventut eren els temes centrals de la seva escriptura, ara ho és bàsicament la poesia: el seu poder. I la raó és ben senzilla: perquè la poesia, ara per ara, és el motiu central sobre el qual gravita la seva vida. Així doncs, novament, a la seva manera, Antoni Canu esdevé, sense pretendre-ho, un poeta radicalment modern, en línia amb moltes línies de preocupació artística de gent molt més jove que ell, cronològicament parlant, però amb una mateixa edat creativa.

Així ho va explicar als assistents a l'homenatge a l'Ateneu Barcelonès: "El meu discurs serà essencial i remarca l'estima a la llengua que és l'instrument per escriure les mies emocions i els somnis que m'emboliquen. Jo, artesà de la poesia, he sembrat sil·labes per collir les paraules més poderoses per cantar la grandesa de l'home i de la vida, donant espurnes d'esperança i de llum, per il·luminar també la més petita veritat".

Il·luminar la més petita veritat: excel·lent forma de definir la poesia, la tasca del poeta. Una veritat petita, però, que no sempre es coneix sinó que, ben sovint, se'n apareix de sobte, inesperadament, provocant en nosaltres certa paràlisi: l'estupor protagonista d'un dels seus darrers poemes, encara inèdit, que ens ha regalat en aquesta versió manuscrita.

La 4 paret? Joves artistes catalans a Sàsser

2009-11-09T12:56:00.001-08:00

S'acaba d'inaugurar a Sàsser, en el Palazzo de la Frumentaria, l'exposició d'art contemporani "4ª Parete?", curada per la comissària catalana Cèlia del Diego Thomas, que ens ofereix l'oportunitat de conèixer els treball dels joves artistes catalans Lídia Dalmau, Jordi Mitjà i Tani Plana i els creadors bascos Àlex Reynolds i Ignacio Uriarte. Es tracta d'un projecte que va guanyar el premi Marco Magnani per a artistes menors de 40 anys, que organitza aquesta fundació, que porta el nom d'un conegut crític d'art sassarès, que va treballar durant tota la seva vida per la divulgació de l'art contemporani. El fil conductor de l'exposició és, com planteja el propi títol, la pregunta sobre si, en ple segle XXI, cal que l'art estigui encara allunyat de la gent corrent (és per això que és qüestiona la quarta paret, això és, aquella frontera imaginària que separa el públic de l'escenari en una representació teatral). Cadascun dels artistes, doncs, proposa diverses maneres d'acostar l'art a la gent. Com? Doncs participant-hi en el procés de creació.

Així, per exemple, l'obra de Tanit Plana (Barcelona, 1975) és l'enregistrament d'un vídeo en què diverses dones sardes rememoren, vestides amb el seu vestit de noces, el seu casament; cosa que permet recordar les seves il·lusions, les seves esperances, però també les frustracions. També és el cas de Lídia Dalmau (Altafulla, 1976) va convidar a una seixantena de persones de Sàsser i els seus voltants -també hi ha un alguerès, que parla en la seva llengua- que rememoressin la seva habitació on dormien de petits, això és, a recordar tot allò que hi era al voltant d'aquella cambra i totes les coses que s'hi relacionaven. Les propostes dels altres artistes, certament, d'una manera semblant, proposaven aquest acostament de l'art a la gent gràcies a la seva participació en la creació de la mateixa obra, essent subjectes actius de la seva existència.

Mirades creuades a l'Alguer: Antoni Miró i Miquel Martí i Pol

2009-11-07T15:39:00.000-08:00

Divendres 6 de novembre es va inaugurar, a la sala d'exposicions del Quarté Sayal de l'Alguer(Via Garibaldi, 87), l'exposició "Mirades creuades" en què s'ofereix la relació d'amistat però també creativa entre el pintor alcoià Antoni Miró i el poeta de Roda de Ter, Miquel Martí i Pol. Una mostra que vol oferir al públic les suggerents converses, preferentment epistolars, que van mantenir tots dos artistes, en què es plantegen preguntes, des dels respectius llenguatges creatius, l'art visual i la poesia, sobre les seves preocupacions artístiques, culturals i vitals.

Com ha escrit Carles Cortés, que ha curat l'estudi sobre la correspondència entre Martí i Pol i Miró: "el poeta, atret per l’obra pictòrica del pintor, va escriure el poema 'Esbós de lletra a Antoni Miró'. Per la seua banda, el pintor va dissenyar una col·lecció de 38 collages sobre versos de la Suite de Parlavà.Unes peces on la reflexió crítica de la societat i l’erotisme esdevenen eixos comuns en l’expressió de Miró i de Martí i Pol".

Són aquests collages, així com els cartes i els poemes que es van produir al llarg d'aquesta fecunda relació, l'eix central de l'esmentada exposició, que ha estat organitzada per l'Institut d'Estudis Catalans, i va ser inaugurada a Barcelona durant el mes de maig de 2009. S'ha previst que recorreri diverses ciutats de les terres de parla catalana. Al país català de Sardenya ha arribat provinent de Perpinyà, i ha estat acollida per l'Obra Cultural de Alguer. Estarà oberta al públic fins al 24 de novembre.

Doble homenatge a Antoni Canu (Alguer-Barcelona-Alguer)

2009-10-31T04:37:00.000-07:00

Antoni Canu (Ocier, 1929) ha celebrat enguany 80 anys i la Institució de les Lletres Catalanes i el Departament de la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya han volgut impulsar un doble acte de reconeixement al poeta.El primer dels actes se celebrarà aquest proper dijous, 5 de novembre, al Teatre Cívic de la Ciutat de l’Alguer (20 hores), amb la col·laboració del Municipi de l’Alguer i l’Espai Llull. Acompanyat dels populars cantants algueresos, Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna, que recitaran una selecció dels seus poemes, Antoni Canu, una de les veus poètiques més reconegudes de la ciutat catalana de Sardenya, rebrà un merescut homenatge, per una interessant trajectòria literària així com el seu compromís per la seva llengua adoptiva, el català de l’Alguer.

Aquest acte de reconeixement coincideix amb la publicació per l’editorial catalana Fasolcat, d’Itinerari poètic, un recull de tota l’obra publicada pel poeta d’Ocier, que també inclou poemes inèdits. Aquest llibre, supervisat per Pere Mayans, ve acompanyat d’un CD amb alguns dels textos recitats pel mateix poeta, així com una selecció de cançons basades en els seus poemes i interpretades, entre altres cantants, per la pròpia Franca Masu, que canta el poema "L'esperança".

La segona part d’aquest reconeixement es realitzarà a Barcelona, el proper divendres 27 de novembre. Els mateixos protagonistes, Franca Masu i Claudio Gabriel Sanna, que recitaran els seus versos, acompanyaran a Antoni Canu en aquest homenatge que tindrà lloc en un dels lloc mes emblemàtics de la cultura catalana: l’Ateneu Barcelonès, situat en el cor de la capital de Catalunya. Aquí teniu el tast d'un dels poemes d'Antoni Canu, per a què aneu fent boca:

ENTRE LES ROQUES

Seu-te entre les roques de Calabona,
escolta la cadència
de les ones oraculares,
respira el vent salabrós
que doblega els joncs de mar,
acaricia la blau esperança,
port-la a la butxaca del cor,
i no cansis més la memòria
per entendre si els morts
han travessat el pedrís
que condueix a la justa llum.

Visita de Tarragona a L'Alguer

2009-10-26T09:06:00.001-07:00

Un dels "efectes col·laterals" del Viatge del Retrobament, que va tenir lloc a l'agost del 1960, va ser que s'iniciaren, immediatament, una sèrie de relacions institucionals entre diverses poblacions catalanes i l'Alguer. En alguns casos, aquestes nova etapa de contactes amb Catalunya es va culminar, de forma exitosa, amb l'agermanament de l'Alguer amb alguna d'aquestes ciutats. Es tracta d'una cosa ben lògica, ja que l'agermanament entre dues ciutats és l'establiment oficial de lligams de cooperació mútua; quan assumeixen el compromís d'ajudar-se mútuament i de col·laborar de forma bilateral. L'agermanament, doncs, és un instrument d'unió i de col·laboració entre ciutats (i entre ciutadans), al servei de la cultura i de la formació cívica internacional, que va més enllà dels interessos personals, d'ideologies o de les estratègies puntuals dels partits polítics.

Tarragona va ser la primera ciutat catalana que, l'any 1972, va signar una carta d'agermanament amb l'Alguer. Des d'aleshores, els intercanvis institucionals han estat d'allò més fluïts i profitosos. Un exemple d'aquesta relació ha estat la recent visita d'una delegació de ciutadans tarragonins qui, per iniciativa de la Conselleria de Relacions ciutadanes de l'Ajuntament de Tarragona, va organitzar un viatge a la ciutat germana de l'Alguer, amb l'objectiu de conèixer el patrimoni cultural, històric del país català de Sardenya i el seu entorn més proper.

A més de la visita als llocs més emblemàtica de la ciutat, també va tenir lloc una recepció oficial al Municipi, amb la presència del Vicesíndic de l'Alguer, el Sr. Mario Conoci, i el conseller comunal, el Sr. Raffaele Salvatore; el Conseller de Relacions Ciutadanes i la Tinenta d'alcalde de Cultura, Patrimoni i Ensenyament de l'Ajuntament de Tarragona, el Sr. Manuel López Pasca i la Sra. Rosa M. Rossell, respectivament, així com el Representant de la Generalitat de Catalunya a l'Alguer, el Sr. Joan-Elies Adell. Un acte que, més enllà de l'oficialitat, va posar en evidència no sols l'estima que es tenen totes dues ciutats i les persones que les dirigeixen, sinó que va fer patent que la consolidació de la col·laboració mútua permet que sorgeixen iniciatives que, tot implicant-se les dues administracions, fan que siguin més riques i estimulants.

La descoberta de L'Alguer, per Tots Sants

2009-10-20T04:05:00.000-07:00

El camí és una agrupació de persones entusiastes de l'excursionisme que, amb la voluntat de conèixer més i millor la diversitat de les terres de parla catalana, estan organitzant tota una sèrie d'interessants sortides pel territori que, més enllà de l'objectiu essencial de fer caminades, també volen donar una visió més conjunta de les zones que visiten. Així, com expliquen en la seva web, el que tracten és de dibuixar un camí, real però alhora simbòlic, que encara està en procés de definició i de senyalització amb la participació de la gent, de les entitats i les institucions de cadascun dels territoris on decideixen realitzar una ruta. Aquestes rutes, però, no únicament tenen una finalitat natural i paisatgística, sinó que també es complementa amb una coneixement d'aspectes culturals del territori objecte de la caminada. Així, s'ofereix la possibilitat de visitar també el patrimoni arquitectònic i artístic de major interès, tot fomentant el coneixement mutu de la nostra històrica, fet que també permet enfortir lligams i posseir una més profunda consciència col·lectiva. És per aquesta raó que, per Tots Sants, la gent del camí ha decidit descobrir L'Alguer.

En col·laboració amb el Centre Excursionista de l'Alguer, el cap de setmana del 30 d'octubre al 2 de novembre, els amics del Camí faran una interessant immersió en la natura i en la cultura del país català de la Sardenya. Sembla que encara queda alguna plaça lliure. Si és així, i decidiu caminar per l'Alguer, esperem que gaudiu de l'experiència.

"La barca del temps" (Espriu, Rosselló i L'Alguer)

2009-10-05T15:10:00.000-07:00

A principis d'octubre es va entrenar, obrint la Temporada Alta al Teatre Municipal de Girona, l'espectacle poètic i teatral El Jardi dels cinc arbres, un homenatge a Salvador Espriu, sota la direcció de Joan Ollé. Es tracta d'una adaptació escènica, del mateix Ollé i d'Iban Beltran, a partir de textos poètics i narratius de l'escriptor nascut a Santa Coloma de Farners, a les portes del 25è aniversari de la mort de l'autor. La proposta d'Ollé ens convida a passejar per Sinera (l'Arenys mítica creada i recreada per aquest autor), que també vol ser una invitació a endinsar-se en la recreació d'un món (el de la postguerra i la dictadura, amb les seves llums i ombres) que ja és en vies d'extinció. L'espectacle, que té moments d'una intensitat remarcable, actualitza i dóna una nova vitalitat a aquest poeta, un dels grans escriptors catalans del Segle XX. A El jardí dels cinc arbres també es parla de l'Alguer. La representació es tanca amb l'excel·lent interpretació de Sílvia Pérez de "Per a una 'suite' algueresa ", musicada per Dani Espasa, el poema que va dedicar Salvador Espriu al seu estimat amic Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Un poema que és un cant d'amor doble, a l'amic desaparegut i a la llengua catalana. Un poema que, fa ja alguns anys, va popularitzar la cantant Marina Rossell sota el títol "La barca del temps", amb una veu també fascinant, que alguns consideren un dels moments culminants de la seva trajectòria.

Avui, però, hem sabut que el poema, escrit el febrer de l'any 1960, va viatjar amb Pere Català-Roca i la resta de l'expedició, a bord del "Virginia de Churruca", en el viatge del Retrobament que es va fer durant l'estiu de l'any 1960. A l'arxiu del Municipi de l'Alguer podem trobar, acompanyant a una extensa documentació sobre aquesta aventura (especialment algunes fotos, de Pere Català-Roca i altres expedicionaris, que s'han convertit en un testimoni excepcional) alguns dels textos, manuscrits, que alguns escriptors van voler "regalar" a la ciutat d'Alguer. Entre ells, escrit amb la grafia d'unes majúscules contundents, aquest doble tribut de Salvador Espriu: al seu amic mai no oblidat i a la llengua que tant estima (i que, per les seves particularitats tan especials, queda simbolitzat en el català de l'Alguer: aquest nostre/parlar/ de l'Alguer).

Estimat Rosselló

si podies venir

amb la barca del temps

amb el vent de llevant

a l'Alguer.

I senties amb mi

com és viu i arrelat,

i tan clar,

aquest nostre parlar

català de l'Alguer.

Com et diu el teu nom

i somriu

la ciutat de l'Alguer,

allunyat amic meu

que ara ets

als xiprers,

a l'indret on comencen

a obrir el record

i el veler i el camí

que et va ser

sempre car,

el camí de la mar

de l'Alguer.

Si podies venir

amb la barca del temps

amb el vent de Llevant,

amb la barca del temps.

Com et diu el teu nom

i somriu la ciutat,

allunyat amic meu...

Allunyat amic meu

si podies venir

amb la barca del temps...

Cinema independent sard

2009-10-05T06:48:00.000-07:00

En el marc de les festes de Sant Miquel de L'Alguer, al Fortí de la Magdalena, va tenir lloc una exhibició de diversos curtmetratges d'autors sards, entre els quals cal subratllar el treball del director alguerès Cesare Furesi, L'infame. Es tracta d'un film rodat a la ciutat de l'Alguer, i que té com a eix central la passió (i el verí) del teatre, així com l'atracció de l'ésser humà per burlar els mecanismes del poder, i jugar amb els límits de la veritat i la mentida. Aquesta obra, protagonitzada per Antonio Luvinetti, Pier Luigi Alvau, Maria Bardeglinu i Pinuccia Sechi, fou estrenada durant el mes d'agost, i està rebent força reconeixement en els ambients de la cinematografia independent sarda, cosa que li permetrà acudir a diversos festivals europeus de cinema independent.

A part de L'Infame, també voldríem destacar un excel·lent documental d'entre els films exhibits, Circolare Notturna de Paolo Carboni, un viatge inusual per la nit de la capital sarda, Càller, a través de cinc personatges que, malgrat viure realitats diametralment oposades, tenen interessants punts en comú: una mateixa ciutat, una mateixa nit, i el fet d'haver-se de guanyar la vida amb treballs inusuals, abusius o inventats, segons els casos. Un film que es parla de la capacitat humana per reinventar-se la vida, per adaptar-se a les circumstàncies sovint adverses, però també de la seva capacitat de búsqueda de la llibertat.

11 de setembre a L'Alguer: acte institucional i conferència

2009-10-05T00:05:00.001-07:00

Per primera vegada, de forma institucional, es va celebrar el passat 11 de setembre la Diada a la ciutat de L'Alguer, sumant-se així el país català de la Sardenya, mitjançant l'Espai Llull, la Representació de la Generalitat de Catalunya a la ciutat de L'Alguer, als actes de celebració de la Diada Nacional de Catalunya. Aquesta representació del Govern va voler festejar, amb els ciutadans algueresos, la nostra festa nacional, com s'ha fet amb anterioritat en altres seus i delegacions del Govern a l'exterior. Hem d'agrair, en aquest sentit, a l'Ajuntament de L'Alguer que ens acollís en la seva Sala del Consell Comunal, i que el síndic de la ciutat, el Sr. Marco Tedde, ens acompanyés en aquesta diada tan especial. En el cas de l'acte de L'Alguer, però, atesos els lligams que ens agermanen, allò que vam voler, a més de compartir la festa, va ser explicar les raons per les quals és tan significativa, aquesta data, l'11 de setembre, per als ciutadans catalans. Així, una reconeguda professora de Literatura Comparada i bona amiga, com és la Dra. Laura Borràs, ens va parlar de "L'Onze de setembre en la cultura catalana", tot fent un recorregut històric i cultural pels temes i esdeveniments vinculats amb aquesta data, especialment a través de l'explicació d'alguns dels símbols més emblemàtics en qualsevol manifestació nacional, com són la bandera i, especialment, l'himne que ens representa. Així, fent un repàs a les vicissituds de les diferents versions d'Els Segadors (des de la cançó popular original, fins arribar a l'actual himne oficial), passant per alguns altres himnes d'un abast més simbòlic, com El Cant de la Senyera, a partir del poema de Joan Maragall, L'Estaca de Lluís Llach, o El Cant dels Ocells, els algueresos van poder entendre millor quina és la història del nostre país, i acompanyar-nos, amb major coneixement de causa, en la celebració de la nostra festa nacional.

Així van recollir alguns mitjans algueresos (i catalans) la celebració de la nostra festa:

-Alghero e Catalogna: la cerimonia per la Diada
-Cerimonia in municipio per la Diada, «Festa di libertà»

-L’Alguer celebra la Diada per primera vegada

Font: Alghero.tv

11 de setembre a L'Alguer: el concert

2009-09-15T15:23:00.000-07:00

En els actes de l'11 de setembre a L'Alguer vam pensar que, a banda de la cerimònia més institucional, a l'Ajuntament de la ciutat, també calia una celebració més festiva. És per això que es va realitzar un concert, en el Claustre de l’Església de Sant Francesc, de la mezzosoprano Elena Gragera, i del pianista vallenc Anton Cardó. Tots dos intèrprets ens van oferir un programa ampli i variat, amb predomini d’obres composades per autors catalans, amb peces de Schubert, Rossini, Verdi, Toldrà, Nin-Culmell, Mompou i Gerhard. Elena Gragera rep la tradició interpretativa del lied alemany de la mà de soprano Irmgard Seefried. Entre el seu catàleg d’enregistrament està “Vint Cants Populars” de Joaquim Nin-Culmell, “Cançons” de Robert Gerhard. Ha col·laborat amb importants directors i durant la seva trajectòria ha estrenat nombroses obres de compositors espanyols.

El pianista Anton Cardó va estudiar en el Conservatori del Liceu de Barcelona, i en l'Schola Cantorum de París, on es va graduar amb el Primer Premi de Piano i Música de Cambra, treballant més tard amb la pianista catalana Rosa Sabater. És un destacat especialista del Lied alemany i la Mélodie francesa.

El concert va ser una fantàstica cloenda d'una celebració que molts de nosaltres mai no oblidarem.

Ludoteca a la Pedrera

2009-08-25T13:33:00.001-07:00

Avui ha estat un dia bonic. L'Ajuntament de L'Alguer ha inaugurat un nou equipament per a la ciutat, una ludoteca, que tindrà uns usuaris ben especials: els minyons del barri de la Pedrera (que els algueresos pronuncien amb la caiguda de la d abans de la r, això és "perrera"). Es tracta un espai promogut per l'Assessorat dels Serveis Socials, i que es vol donar impuls a aquest barri de la ciutat, perifèric però important, sovint abandonat per les institucions. La Pedrera és un barri popular, poc conegut pels turistes catalans que s'acosten a la ciutat malgrat haver-hi anat a parar bona part dels algueresos de tota la vida que es van veure obligats a deixar el centre històric (a causa d'un pla de remodelació urbanística dels anys 60 i l'impacte el boom turístic dels anys següents), ja que els resultava excessivament car romandre al cor de la ciutat vella. No és un barri especialment bonic, per trobar-se en terra de ningú (entre el mar i la campanya, no sent ni una cosa ni l'altra, travessat per una via principal que porta a Sàsser, Porto Torres i l'aeroport), però sí dinàmic, on encara batega la vitalitat de la gent treballadora i humil que ha viscut sempre a l'Alguer. Si voleu, per tant, escoltar alguerès amb naturalitat, en els seus carrers, en les seves tendes, en els seus bars i racons, feu una petita passejada. Així evitareu, com li va succeir a l'escriptora i periodista Isabel Olesti, pensar que, a L'Alguer, "la gent sap català però no el parla normalment". Amb tot, malgrat aquest ús habitual del català per bona part de la gent de la Pedrera, hem trobat a faltar, a la Ludoteca recentment inaugurada, que els nens puguin fer jocs en alguerès, de passar-ho bé usant també en la llengua dels seus pares i dels seus iaios, d'algunes de les mestres. Esperem, però, que ben aviat, es tingui una mínima sensibilitat que faci viable que els xiquets de la Pedrera esdiverteixin, aprenguin, llegeixin, cantin i gaudeixin de la seva creativitat lúdica també en alguerès.

L'Avui.tv parla de L'Alguer

2009-08-23T15:08:00.000-07:00

Sardegna Digital Library

2009-08-11T08:01:00.001-07:00

Ara fa poc més d'un any es va posar en marxa un portal sard dedicat a oferir a les persones interessades fotografies, documents, arxius sonors i visuals del patrimoni cultural de la Regió Sarda. Estem parlant de la Sardegna Digital Library, la més important biblioteca i mediateca d'aquestes característiques existents a la Unió Europea. Ens trobem davant d'un primer pas envers la digitalització del patrimoni històric, artístic i literari sard, ja que existeix la idea d'obrir el projecte a totes les associacions culturals de l'illa, que tinguin en els seus propis arxius, materials i documents que es desitgin digitalitzar. Es tracta, doncs, d'una manera ben interessant de protegir i de donar valor al patrimoni cultural i antropològic de Sardenya, de les quals cal destacar els enregistraments de testimonis de parlants de la llengua sarda, que constitueixen una memòria digital que mereix ésser tinguda en compte. Del català de l'Alguer, però, només hem pogut trobar aquest testimoni de Giovannino Frulio qui, al llarg de mes de quaranta minuts d'explicació, ens parla de la seva memòria de L'Alguer, especialment de activitats relacionades amb la pesca i amb l'ofici de calafatar naus.

Atles interactiu de l'entonació del català (també del de L'Alguer)

2009-08-04T06:49:00.000-07:00

Com vam explicar en un post anterior, Maria del Mar Valnell, llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de les Illes Balears, i membre del Grup d'Estudis de Prosòdia (GrEP) de la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat Pompeu Fabra, va visitar L'Alguer per realitzar un parell d'actuacions de música tradicional i d'autor entre Mallorca i L'Alguer, amb Francesc Ballone. Malgrat que la seva visita no va tenir un caire acadèmic, es va acostar a l'Espai Llull per mostrar-nos el seu projecte d'investigació (ara mateix està enllestint la seva tesi doctoral), així com ensenyar-nos l'Atles interactiu de l'entonació del català i explicar-nos les seves idees d'eixamplament i actualització. Es tracta d'un treball ben interessant, que convé conèixer, ja que amb la seva vocació rigorosa però també clarament divulgadora, ens permet saber, i conèixer millor, com es parla la nostra llengua i, especialment, ens ajuda a entendre que una llengua, qualsevol llengua, és la suma de les semblances però, també, de les seves diferències, que la fan sempre més rica i diversa. Se'ns ofereix tota una sèrie de materials orals, en format d’àudio i vídeo, que pretenen ser la base per a un estudi més aprofundit de la prosòdia (això és, el conjunt de característiques que afecten l'accent, l'entonació i la durada dels sons en un llengua) del català. En aquest sentit contrasta inevitablement aquest treball, seriós, amb algunes de les afirmacions realitzades recentment en un fòrum de la pàgina d'internet alguer.it/cat. El tema del debat, llançant de forma intel·ligentment provocadora per Gavino Balata, és: "L'algherese ci interessa veramente?" (Ens interessa veritablement l'alguerès?), ha permès que un dels participants en aquest debat, que no fa gaire temps va tenir responsabilitats polítiques importants en L'Alguer, puguir afirmar que la millor manera d'ajudar l'alguerès és preservant-lo d'intromissions forànies (una mena de posicions que, salvant totes les distàncies, els valencians coneixen força bé). No considero, però, que un treball gens frívol, fet per estudiosos mallorquins i algueresos, com el que podeu veure aquí, sigui cap mena d'intromissió neocolonial sinó l'única forma possible d'interessar-s'hi, seriosament, per l'alguerès. Així defineix l'IEC la paraula interès: "Sentiment que alguna cosa desvetlla en nosaltres, el qual ens mou a prestar-li una atenció especial". Una atenció especial que només es pot portar a terme estudiant-lo en profunditat i amb un absolut respecte, sense mandra ni reflexions pseudofilològiques (i pseudosociolingüístiques) de diletants, com podeu apreciar en el rigorós treball de la transcripció feta d'aquesta entrevista.

Font: Atles interactiu de l'entonació del català

La travessa dels Consulats de Mar passa per l'Alguer

2009-08-04T02:18:00.001-07:00

El dia 31 de juliol va atracar al port de l'Alguer un jackt noruec construït l'any 1874 i restaurat en la drassana del Consorci El Far, en un projecte per a la formació professional en els treballs del mar.

Fou batejat, després de la restauració el juliol del 2006, com a Far de Barcelona, convertint-se en un vaixell-escola. Era la primera etapa de la Ruta dels Consulats de Mar de Barcelona, que aquest veler tradicional realitzarà, des del 26 de juliol fins el 23 de setembre, tot rememorant les rutes dels antics comerciants catalans, recalant en alguns dels ports que acollien la institució dels Co nsolats de Mar a l'època medieval, i que va ser creada quan Barcelona era la capital de la Corona catalano-aragonesa.

La primera de les etapes va sortir del port de Palma, fins arribar al país català de la Sardenya. La segona, surt del port de L'Alguer fins arribar Catània (del 2 al 8 d'agost). La tercera parteix del port d'aquesta població siciliana fins arribar a Grècia, en concret al port de Lavrion (9 al 15 d'agost). L'última de les etapes d'anada acaba a Istambul (a l'antic Constantinoble), on el Far de Barcelona (que actualment forma part de l'estol d'embarcacions de l'Escola de Navegació tradicional del Consorci El Far) té prevista l'arribada el dia 23 d'agost, on s'estarà uns dies, abans d'emprendre el viatge de tornada. Es tracta, doncs, de la ruta de Bizanci, on s'acostumava a transportar cotó, espècies i també esclaus.

No és, però, aquesta la primera de les travesses realitzada pel Far de Barcelona. L'any 2007 es va realitzar la Ruta dels Mercaders: una recreació de les rutes marítimes tradicionals pel comerç i l'intercanvi de mercaderies al llarg de la Mediterrària. El quadern de bitàcola d'aquella experiència ha estat editat en un llibre, que llegirem de gust a l'espera de la publicació del llibre promès de la Ruta dels Consolats de Mar de Barcelona.

Font: www.alghero.tv

Músiques diverses

2009-08-03T05:49:00.001-07:00

Aquest cap de setmana, a l'Alguer, s'han aplegat, quasi simultàniament, iniciatives musicals de tarannàs diversos, que parla de l'activa vida cultural de la ciutat, especialment quan parlem de l'època estival. Així, dijous (a l'Ateneu Alguerès) i dissabte (a la seu d'Obra Cultural) va tenir lloc un concert d'un nou projecte musical, sense pretensions, però de gran sensibilitat i amb ganes d'expressar sentiments i d'arribar a la gent, que es va titular "Les illes: cançons tradicionals i d'autor entre l'Alguer i Mallorca", a cura de Maria del Mar Vanrell, de Lllucmajor, una professora interessada en la recerca sobre el camp de l'entonació en la llengua catalana i Francesc Ballone, alguerès i fotògraf. La combinació entre la guitarra i la veu de Francesc, i la flauta (o el clarinet) i també la veu de Maria del Mar, així com la mescla entre les cançons d'autor de Ballone (remarcable l'homenatge a Pino Piras, a través d'una relectura d'una de les seves cançons), i altres cançons del repertori tradicional mallorquí (des d'una dolça cançó de bressol fins una jota ben animada), va ser molt apreciada pel nombrós públic assistent. Una forma, ben reeixida, de posar en diàleg dues illes i una mateixa cultura. Un encontre musical ben diferent és l'organitzat per Cantiere Sociale de l'Alguer, juntament amb el grup "Reclam Sardegna" que va tenir lloc a l'Hermeu, situat a la Pineda Maria Pia, el mateix dissabte 1 d'agost, des de les 10 de la nit fins les 5 de la matinada. En aquest cas, però, la música que entrava en diàleg va ser ben diferent.

Hi van actuar diferents bandes de rock, de Sàsser Ariabàscia, Arhythmia de L'Alguer i Answer de Barcelona, un grup que es defineix com a hard-rock antifeixista, cantat en català. També van actuar, en aquest concert, amenitzant la vetllada, els disc-jòqueis sards Lu Profeta i Davide Merlini, i la rumba catalana del dj barceloní El Capità (que té el lema de “Rumba, salsa i cultura…..FINS A LA SEPULTURA!!”). Músiques diverses per a diverses formes de posar en contacte Catalunya amb Sardenya, Barcelona amb L'Alguer.

La Sheffield Philharmonic Orchestra a l'Alguer

2009-07-30T04:00:00.000-07:00

L'Istituto Artistico Musicale "Giuseppe Verdi" és una de les institucions musicals més amb més vitalitat de la ciutat de l'Alguer. Aquesta escola, que si bé està vinculada al municipi de l'Alguer, té una dinàmica pròpia, amb més de 60 anys d'antiguitat -es va fundar l'any 1948-, ha estat una pedra angular, des del seu naixement, per a la instrucció i la preparació musical clàssica de molts dels joves algueresos. Amb tot, la voluntat de la seva directora, Silvana Pinna, ha estat sempre la de renovar les activitats i la imatge de l'Istituto, i és per aquesta raó que ha posat en marxa una sèrie d'activitats basades en l'intercanvi musical i cultural amb altres institucions europees. Fruit d'aquesta vocació de col·laboració i intercanvi, és l'estada a l'Alguer, durant uns dies, de la Sheffield Philharmonic Orchestra, en la seva versió de Càmara que, dirigida per Robin McEwan, ens va deleitar amb un parell de magnífics concerts: el primer al Teatre Cívic de l'Algher, i el segon al Parc Regional del Port del Conte. El concert del Teatre Cívic, a més a més, va anar precedit per una breu actuació de Inoria Bande, un personatge ben conegut a Sardenya, ja que com altres membre de la seva família que l'han precedida, toca un peculiar acordió diàtonic i canta amb un estil sard ben particular, amb uns tons agudíssims, al temps que anava vestida a la manera tradicional sarda. El programa del Concert Sheffield Philharmonic Orchestra, per la seva part, estava compost per peces de Gluck, Elgar, Monti, Faure, Piazzolla, així com un parell de Mozart, on voldríem destacar l'excel·lent interpretació del "Clarinet Concerto K. 622, A Major" del compositor austríac. El concert va tenir una cloenda ben celebrada, amb l'actuació del tenor alguerès Antonello Arca, qui va cantar la cançó popular catalana "El cant dels ocells", així com una versió en alguerès de l'"Ave Maria" de Schubert.Un vespre d'allò més intens en què els músics britànics van interpretar també música catalana gràcies a la sensibilitat i al savoir faire dels amics algueresos de l'Istituto Artistico Musicale "Giuseppe Verdi". Enhorabona per la iniciativa.

La cuina tradicional de l'Alguer

2009-07-18T13:58:00.000-07:00

Al llarg de tot el mes de juliol, l'Obra Cultural de l'Alguer ha organitzat una sèrie d'interessants xerrades dedicades a la cuina tradicional d'aquesta terra. La primera de les taules rodones es va dedicar als productes de la marina, això és, a parlar dels diversos plats on els ingredients principals són el peix i el marisc. Hi van intervenir Giovanni Fancello, historiador de la cuina i periodista, qui té una secció al diari la Nuova Sardegna, que s'anomena "La buona tavola", a més d'autor de diversos llibres sobre gastronomia sarda, entre els quals destaca Sabores de Mejlogu. L'arte della cucina sarda (2004); Carlo Sechi, polític, ex-síndic de L'Alguer, i autor d'un parell de llibres sobre cuina algueresa, com La cuina d'un temps: gastronomia tradicional algueresa (amb Benito Carbonella), i la La cuina tradicional de l'Alguer (2008, Obra Cultural), entre d'altres. En aquesta primera sessió, a més, va participar Joan Delrio, pescador, qui va deleitar els assistents amb les explicacions de les receptes, sencilles però alhora refinades, dels treballadors de la mar algueresos. La segona de les jornades, que es va celebrar a Santa Maria de la Palma, es va dedicar a la cuina dels pastors, i va comptar, a més de la presència de Fancello i Sechi, amb un dels germans Martinelli, Mario, que pertany a una família que, generació rere generació, s'ha dedicat a la feina de la pastura de les ovelles. En aquesta sessió es va parlar, de forma més detallada, de la importància que, per a la cuina d'avui en dia, té usar els ingredients de qualitat, que solen ser els proveïts pels productors locals. En aquest sentit, convé destacar les paraules de Fancello qui, referint-se a la cuina dels pastors, de les zones interiors de Sardenya, va afirmar que no es tracta d'una cuina pobra sinó que es tracta d'una cuina l'elaboració lenta, i de qualitat. Mario Martinelli es va referir als efectes, perversos, que té per a certs ramaders haver de passar els controls sanitaris, fins i tot per l'elaboració de productes, com els formatges, per al consum propi. Aquestes mesures, del tot necessàries per a una producció més industrialitzada, dificulten l'elaboració de productes genuïns i artesans.

Després de la xerrada els assistents van poder degustar alguns dels productes elaborats en la zona, com l'ovella guisada, el poc rebossat o el formatge pecorino, excel·lent, acompanyat dels vins de la Cantina de Santa Maria de la Palma. La darrera de les sessions, celebrada a l'Institut Industrial, es va dedicar a la cuina del camp, això és, la cuina en què l'ingredient fonamental són els productes del camp, especialment les verdures. Unes jornades, doncs, per a reflexionar sobre el patrimoni culinari d'una ciutat que també, sempre, està íntimament relacionat amb patrimoni cultural i lingüístic.

En llibertat provisòria (sobre Pino Piras)

2009-07-14T00:55:00.000-07:00

Un dels noms que, gairebé sempre, surt quan es parla de la possibilitat de recuperar persones i personatges de la cultura algueresa, és el del músic, compositor, poeta i dramaturg Pino Piras. La trajectòria de Pino Piras, nascut al bell mig del centre històric de l'Alguer l'any 41, al si d'una família modesta i de poques possibilitats econòmiques, amb una infància marcada per una salut força delicada és, en alguns aspectes, paral·lela a la de tants joves sards de la seva generació. I és que a la tendra edat de 22 anys, Pino Piras es va veure obligat a emigrar, i marxa a Alemanya on passa dos anys treballant en una fàbrica de la Wolkswagen. Després torna a Itàlia, a Milà on, a més de treballar, forma el seu primer grup musical, que es va anomenar Jackals, on confirma un talent excepcional per a la composició de cançons i sàtires que ja ha havia mostrat de ben jovenet. L'any 1967 torna a Sardenya i compagina treball diversos amb concerts per tota l'illa. Les coses no són fàcil, però, i dos anys més tard ha de tornar a Milà, on treballa en una empresa farmacèutica, però dedica els caps de setmana per fer concerts amb el seu grup, al temps que entra en contacte amb aquella gent que, en la capital lombarda, estava renovant el teatre còmic i el cabaret italià, fet que l'influirà enormement en la seva trajectòria posterior.

Uns anys més tard, un nou retorn a Sardenya, al seu Alguer natal, amb la clara intenció no només de seguir amb la seva faceta creativa, sinó de donar un impuls, amb la seva implicació, a la nova consciència d'una identitat algueresa vinculada a la llengua. Així, a més de cantar, Pino Piras posa en marxa una sèrie d'iniciatives, com ara l'obertura del bar "Folklore", on es reunien aquelles persones que compartien amb ell l'ambició d'usar amb dignitat i normalitat la llengua algueresa, així com la gestió d'una mena de club-discoteca, que s'anomenar "Tibipa". En aquest temps va dirigit també el grup teatral "Companyia del Raganal" que va estrenar la primera de les comèdies satíriques que Piras havia escrit, País d'alegries. Malauradament, però, aquestes idees de Pino Piras de vitalitzar la vida cultural algueresa no va acabar de quallar com ell esperava, i va haver d'anar, per una breu temporada, a Milà. De seguida torna a l'Alguer, on fa de paleta per a l'Ajuntament, però aviat ha de deixar la feina afectat per una malaltia greu que el portarà a la mort, ben jove, a l'edat de 47 anys, l'any 1989, amb dos LP publicats, Cançons del raganal (1977) i En poema... sàtira i cançó (1981).Durant els últims anys de la seva vida, potser impulsat per la sensació de manca de temps, s'intensifica la seva l'activitat artística, esdevenint més productiva, madura poèticament i lingüísticament, i apreciada pels seus però també per la crítica. Així, no només va realitzar força concerts (a l'Alguer principalment, però també en altres indrets, cosa que va permetre que les seves cançons foren cada cop més populars entre la seva gent) sinó que també va col·laborar en infinitat de projectes, com ara un programa en alguerès a Ràdio Nurague, una emissora local, mentre tractava de portar als escenaris altres de les seves obres teatrals. Pino Piras, doncs, mor en un moment de màxima esplendor creativa, deixant els algueresos orfes d'aquesta veu del poble, d'un companyó proletari que sap que l'única forma de lluitar contra l'opressió i la desigualtat social és amb les armes que la intel·ligència i la sàtira (i el talent) li ofereixen. Les seves cançons són sovint divertides i encomanadisses, com per exemple "Viva Sant Pere", "Sant Miquel humanitzat" o "L'embriagoni nat", algunes tendeixen al lirisme ("Qui trista que és la tarda", i mai no se n'oblida, en algunes cançons, de la reivindicació històrica i cultural de l'Alguer ("La ginqueta").D'aquí l'afecte i l'estima que els algueresos mostren encara envers la figura delicada, propera i humil de Pino Piras. La sorpresa ha arribat, segons ens explicaven una de les seves filles, Flavia i el seu amic Claudio Gabriel Sanna, quan, anys després de la seva mort, s'han trobat, de força sorprenent, a la terrassa de casa seva, cintes magnetofòniques així com manuscrits de cançons i de comèdies inèdites de les quals ningú no sabia res de la seva existència, alguns dels quals es van editar en el llibre Il canzoniere di Pino Piras con testi inediti. Esperem que, tant l'Ajuntament de L'Alguer com la Regione Autonoma de la Sardegna, segueixin endavant amb la tasca de recuperació i la restauració de les obres i la documentació d'aquest autor fonamental per entendre l'Alguer de la segona meitat del segle XX. En aquesta línia de treball, també s'ha d'aplaudir l'excel·lent iniciativa de la posada en marxa del Premi Pino Piras, que aquest any celebra la segona edició.

Santa Mare Llengua St. Ryanair

2009-07-06T04:54:00.000-07:00

Ben sovint, una gran novel·la o una bona pel·lícula ens poden ajudar a imaginar-nos millor un esdeveniment històric o entendre més acuradament una determinada realitat que no pas un erudit i documentat llibre d'història. En ocasions, i això passa més rarament, una cançó es pot arribar a convertir en la banda sonora d'una època, ajudant-nos a copsar (o recrear) un determinat temps viscut. Allò que sí és extraordinari és que una cançó sigui capaç d'explicar a la perfecció, en poc més de cinc minuts, la situació sociolingüística d'una llengua en un lloc concret durant un determinat període de temps. Això és el que succeeix amb la cançó "Santa Mare Llengua (Santa Ryanair?)" de Claudio Gabriel Sanna, un dels referents de la música d'arrel algueresa, juntament amb Franca Masu, que va liderar durant anys l'històric grup Càlic i també Rall Trio (un projecte batejat amb el nom d'una xarxa usada tradicionalment pels pescadors algueresos, la pesca del rall, que també s'utilitza encara en algunes zones de l'Ebre i el País Valencià). Des de fa un parell d'anys, Sanna ha decidit iniciar una carrera en solitari, que es va concretar, l'any 2007, amb la publicació del seu àlbum Terrer meu, que conté, a banda d'aquesta joia de la sociolingüística irònica, que és "Santa Mare Llengua (Santa Ryanair?)", un altra cançó titulada "Aiò...però!" que relata, amb un afinat sentit de l'humor, tant el pas desacomplexat per Catalunya d'un alguerès que vol conèixer en profunditat el "seu" país, des d'un interior ple de granges que regalimen purins ("Quina l'olor del porc!") a una costa tarragonina de turisme massiu ("El peix no és fresc, i tots parlen en tedesc!"), així com l'actitud d'alguns visitants catalans quan viatgen a la seva Alguer ("Parlarem en català, encara que és país italià/ era la nostra colònia, allí ningú ens diu Polònia"). La joia del disc, com es deia adès, és "Santa Mare Llengua (Santa Ryanair?)" una cançó que té la virtut de fer una síntesi de la situació de l'alguerès durant els darrers anys (a través d'una cançó que enganxa i que no pots deixar d'escoltar una i una altra vegada), plantejada des de visió irònica i humoristica però també molt seriosa. La seva tesi: que la Ryanair pot salvar l'alguerès perquè, en l'activació dels fluxos comunicatius, la llengua tornarà a ser útil per als algueresos: econòmicament (el turisme) i vital (molts joves alguersos i catalanans es coneixeran entre ells, establint noves relacions). Deixem la totalitat de la lletra, perquè crec que paga la pena llegir-la (i sentir-la) sencera:

"Santa Mare Llengua (Santa Ryanair?)"

La qüestió de la política lingüística

en aquesta ciutat de Catalunya oriental

pot parèixer utòpica, vana i autística

ma per a mi té un aspecte fondamental

quan les mares mos donaven com a llengua el català

així com naturalment mos passaven la llet

i no parlàvem de salvar, d’estudiar, recuperar

i parlar en alguerès era normal, era un fet

I era santa santa santa,

santa la mare llengua

santa llet de ta mare

sang de ton iaio i de ton pare

Però després als ’60, tivú, ràdio i escola

han regalat il·lusions d’un

progrés burguès

i menjant nutel·la i beient coca-cola

ningú s’és preocupat del pobre alguerès,

abandonat, oblidat i fins criminalitzat

perquè enruinava

la dicció i això feva vergonya

llengua de pobre, de bastaix, d’ignorant

folclòrica, vulgar, bruta com a la ronya

I no era santa santa santa

no era més santa la mare llengua

no era santa la llengua de ta mare

ma mira un poc com era tractada

Als ’90 un canvi sec de timó

no era ver lo que

creieven del dialecte

ara diuen - oi qui riquesa pel minyó

si té una llengua

mare és perfecte!-

mmm...hi ha sol un petit problema

si volem que l’alguerés

torni viu i fort

és que manquen dos anells a la cadena:

lo pare ja no el

parla i lo iaio és mort!

Santa santa santa

pobre santa llengua

pobre llengua mare

i ara què fem? I què fem ara?

Ja sabem que una llengua no té futur

si no té un poder econòmic i social

i la política lingüística, estàs segur,

no ha pogut resoldre aquest problema local.

Va a finir que la idea d’aqueix irlandés

fins i tot mos arriba a salvar l’alguerès

mira tu si una companyia de baix costo

posarà a poc a poc totes les coses a posto!

Santa

santa santa

santa santa Ryan

santa santa Ryan Air

salva l’alguerès salva

santa Ryan

santa santa Ryan Air

salva l’alguerès salva l’alguerès

Si amb sols cinquanta euros de poltrona

en quaranta minuts ja passeges per Girona

i te’n vas a Barcelona, la ciutat més bella,

i mirant Miró te menges la paella

i sense quasi el temps de cantar un “balla balla”

los joves catalans ja mos omplin la muralla

eixin de nit i van al bar i en discoteca

mengen pizza al Pocoloco i no van en biblioteca!

santa

santa santa Ryan

santa santa Ryan Air

salva l’alguerés salva l’alguerès

Com deia en una entrevista recent, la seva formació marxista li fa tenir una visió de les coses arrelada a la terra però sense ésser excessivament romàntica; escèptica i optimista alhora. Així és també Claudio Sanna en el contacte personal, amb sentit de l'humor però amb gran respecte per les opinions dels altres, et fa sentir ben còmode explicant el seu "Alguer", el seus racons, la seva gastronomia, les paraules "pròpies" de l'alguerès (en aquest sentit li devem haver descobert la paraula "llua", un préstec del sard, que és una versió extrema, i ben algueresa, del cansament i de la mandra), les seves tradicions però també les seves opcions de futur, la seva viabilitat cultural i lingüística. És Sanna una persona que, sense pressa, et fa estimar i conèixer millor l'Alguer, el "terrer seu" (la seva pàtria); però també et deixa entreveure la seva concepció de la llibertat (respectuosa i fluïda), com també vol lliure la ciutat de l'Alguer de pretensions neocolonialistes i actituds prepotents d'aquells que identifiquen la catalanitat només amb el "pa amb tomàquet" i una determinada manera (ben excloent i reduïda) de parlar el català i d'entendre la cultura catalana.

L'alguerès (cosa de tots) i la tercera via

2009-07-04T06:59:00.000-07:00

La posada en marxa de la Representació de la Generalitat de Catalunya a l'Alguer ha generat una sèrie de sinèrgies i d'afany de col·laboració que auguren, pensem, una nova època en la relació entre els algueresos i la resta d'habitants de les terres de parla catalana. Hem estat els primers sorpresos en adonar-nos d'aquesta clara determinació per ajudar-nos a tirar endavant aquesta tasca. El perfil de les persones que s'acosten a l'Espai Llull, certament, és ben diferent: algueresos que, durant anys, han treballat de forma callada i decidida per la pervivència de la seva llengua i que ara expressen la seva satisfacció per la iniciativa; membres i dirigents d'associacions i entitats diverses (normalment de vocació cultural, però també d'altres que tenen una missió més marcadament econòmica i comercial) que, de forma ben natural, busquen, a banda de la presentació de les seves activitats i projectes, la interlocució per a generar molta més fluïdesa en les relacions; pintors, creadors, músics, escriptors, poetes, agents artístics, que veuen amb l'arribada de la Generalitat una possibilitat molt més real de poder fer arribar les seves veus i creacions a l'altra riba de la Mediterrània; d'altres persones que, per motivacions diverses, també volen establir alguna mena de contacte amb Catalunya, i pensen que els podem ajudar en aquest objectiu.

Per l'oficina de la representació de la Generalitat a l'Alguer, amb tot i amb això, no sols passen algueresos. Alguns sards de ciutats veïnes també han vist amb bons ulls l'arribada de la Generalitat a l'illa de Sardegna. És el cas de la Fundazione Logoduro Meilogu situada a Banari, un petit poble interior, dirigida pel pintor Giuseppe Carta, o el professor del Conservatori de Sàsser, Giambattista Ledda, que té en ment fer una òpera de titelles en català amb els seus alumnes. Fins i tot ha passat un director de documentals romà per presentar-nos el projecte d'una pel·licula que s'hauria de rodar entre l'Alguer i Barcelona que narra una bella història d'amor amb el català de l'Alguer com a protagonista de fons i leiv motiv del relat. Tot d'iniciatives que deixen ben clar que l'interès per l'Alguer és ben viu. També ha estat inesperadada l'arribada de força catalans, turistes la majoria, però no únicament, que s'han assabentat de l'obertura de la nostra Seu, i tenen curiositat de saber com està funcionant el projecte i, sobretot, ens pregunten per la nostra valoració i diagnòstic de la situació del català de l'Alguer. En alguns altres casos, però, s'acosten catalans que volen esbrinar quines possibilitats reals hi ha de tirar endavant iniciatives en el país català de la Sardenya.

Així, tenim damunt la taula la proposta, que encara s'ha de concretar, d'escriure un diccionari urgent d'alguerès per a turistes catalans. O l'aparició, inesperada i gratificant, de la gent de Tercera via, una associació sense ànim de lucre creada i formada per músics que dóna suport a les bandes emergents dels Països Catalans, i que també desitjaven conèixer, de primera mà, si la situació musical dels grups joves algueresos i sards permetria portar a l'Alguer el seu festival FesTOUR. L'objectiu el subscrivim d'immediat: que els joves es diverteixin i s'ho passin bé escoltant (i ballant i cantant) també música en català, amb tota normalitat. Esperem que, ben aviat, també bandes alguereses se sumen a la Tercera Via.

Els arxius tornen a casa (simbòlicament)

2009-06-29T00:13:00.000-07:00

L'Arxiu de Tradicions de l'Alguer és un centre de recerca que es va constituir l'any 1997, amb l'objectiu d'especialitzar-se en l'estudi i en la difusió de la cultura popular algueresa. Són moltes les iniciatives desenvolupades per l'AdT que compta, com a investigadors principals, amb Joan Armangué i Luca Scala, que són també els seus principals impulsors. Les diverses activitats i serveis del Centre, marcades sempre per un afany de voluntariat cultural, són les de donar a conèixer i estudiar en profunditat la cultura catalana de l'illa de Sardenya. D'acord amb aquesta idea, l'Arxiu de Tradicions de l'Alguer ha organitzat conferències, seminaris i congressos (el IX Simposi d'Etnopoètica de l'AdT es va celebrar el passat novembre) adreçats tant als socis com al públic en general; i cursos especialitzats destinats als professors i mestres dels diversos graus de l'ensenyament. També, i de forma paral·lela, l'AdT ha desenvolupat una important tasca de difusió científica del seu treball, a través de la publicació de diverses monogràfies (podríem destacar, entre les més recents, el recull de documents, d'entre els segles XVIII al XX, Represa i exercici de la consciència lingüística a l'Alguer, a cura de Joan Armangué), així com les revistes Fasciculària (1999-2005) i Insula, que es va iniciar l'any 2007, i ja ha publicat 4 números. És en aquesta mateixa línia de treball, de recerca en el patrimoni documental de l'Alguer, que l'AdT va descobrir, mig per casualitat, l'existència de molts documents algueresos i sards a la Biblioteca Nacional d'Espanya, a Madrid, que van ser manllevats pel diplomàtic reusenc, Eduard Toda i Güell. Hem de recordar que Eduard Toda va ser, mentre va ser cònsol espanyol de Sardenya, qui va "redescobrir", aconsellat per Marià Aguiló, la pervivència del català a la ciutat de l'Alguer, fet que va donar a conèixer en dos llibres: Un poble català d'Itàlia: l'Alguer (1888) i Records catalans de Sardenya (1903). Un personatge important, doncs, per a l'Alguer, ja que va establir estrets lligams amb la ciutat, i va ser un dels més ferms suscitadors de l'interès per la cultura catalana de Sardenya. Amb tot, Eduard Toda va posar molt d'esforç i interès per portar cap a Espanya bona part de la documentació sarda i algueresa de l'època de dominació ibèrica. Així, va aconseguir una extensa col·leció d'actes dels parlaments sards (que va donar a la biblioteca del Congreso de los Diputados), però es desconeixia, fins ara, que també va arribar a tenir, comprant-los en alguns casos però bàsicament manllevant-los (per no dir, clarament, que els va furtar) d'alguns arxius de l'Alguer, com ara l'Arxiu Històric Municipal o l'Arxiu Diocesà. Una extensa, variada i desconeguda documentació, reunida amb perseverança, que després va vendre a la Biblioteca Nacional d'Espanya. Un furt que, paradoxalment, podria haver salvat aquesta documentació de la seva desaparició, si tenim en compte que, a l'època, la cura i el contral dels arxius era més que precària. Ara, però, quasi un segle més tard, els investigadors de l'Arxiu de Tradicions de l'Alguer han descobert tota aquesta documentació i l'han microfilmada o copiada digitalment. Divendres 26 de juny es va fer l'acte de reintegració simbòlica (ja que, en haver estat venuda, no es pot demanar la veritable devolució d'aquest llegat) dels Arxius de l'Alguer als seus legítims propietaris, en un acte que es va celebrar a la Sala de Congressos de Sant Francesc. Un acte important, curiós, i emocionant alhora.

Font: http://www.alghero.tv

BCN-ALGUER-BCN (2a Regata del Mediterrani)

2009-06-28T08:32:00.000-07:00

El passat divendres va tenir lloc, a l'Ajuntament de l'Alguer, la roda de premsa de presentació de la 2a regata de la Mediterrània, que realitza la ruta Barcelona-Alguer-Barcelona. Són, a hores d'ara, més de 30 les embarcacions (iots a vela) inscrits en la regata, que té com a objectiu principal, a banda de la competició esportiva, apropar, també per mar, les dues ciutats, separades per 285 milles marines. Com va remarcar el síndic de la ciutat de l'Alguer, Marco Tedde, en la presentació, aquesta regata restableix, simbòlicament, bona part dels lligams culturals, lingüístics i històrics que uneixen els algueresos amb els barcelonins però que, també, amb la convicció que és a través d'altre tipus d'esdeveniment, esportius en aquest cas. La regata està organitzada per la seu algueresa de la Lega Navale Italiana en col·laboració amb el Reial Club Marítim de Barcelona, mentre que també participen, com a espònsors, el Museu Marítim de Barcelona, la companyia Grimaldi Lines (que uneix diàriament, per via marítima, Barcelona i Porto Torres), el Consorci del Port de l'Alguer i la província de Sàsser. És ben interessant remarcar que el Pailebot Santa Eulàlia, una embarcació històrica que ha estat recuperada i restaurada pel Museu Marítim de Barcelona (el vaixell insígnia del museu), que es pot visitar al Moll de la Fusta del Port Vell de Barcelona i quan efectua alguna navegació també actua com ambaixador de la ciutat i del país, acompanyarà els participants de la regata. Els algueresos, doncs, tindran l'oportunitat de visitar, durant els seus dies d'estança a l'Alguer, aquesta preciosa nau.

Paella algueresa

2009-06-28T07:42:00.000-07:00

Un dels aspectes que fàcilment es pot observar, quan arribes a l'Alguer, és la connexió, també gastronòmica, amb la resta de les terres de parla catalana. Aquest gentilici apareix a molts dels plats que t'ofereixen als variats restaurants de la ciutat, des de la crema catalana (més bona i autèntica que la que pots trobar a la majoria dels restaurants de Catalunya), passant per la llagosta a la catalana (que, pel que veig, és una variant ben pròpia de cuinar aquest excel·lent crustaci marí), fins aaribar a la paella. Sí: paella valenciana. Tot i que la temptació d'anar a qualsevol dels restaurants on t'ofereixen paella ha estat constant, la casualitat ha estat que uns algueresos, Raimondo Tilloca (la persona que, amb el seu ajut amable i constant, ha fet possible que la nostra arribada a l'Alguer fos d'allò més senzilla i agradable) i la seva muller, Teresa, ens donessin l'oportunitat de fer el primer tast. Ja sabem que, a l'hora de provar aquesta mena de plats, sempre som una mica escèptics. Es tracta de sabors tan casolans, tan arrelats a la família, especialment per als valencians, on cadascuna de les nostres mares, i depenent de les zones, té una manera pròpia i ben particular, de cuinar-los, que sempre tenim por a la decepció. A no ser com la paella de "veritat", tot sabent que no existeix "la" recepta de la paella: hi una moltes formes de fer-la.

La paella de Raimon i Teresa, certament, és ben diferent d'aquella paella "nostra". El procés i la tècnica d'elaboració, alguns dels ingredients utilitzats, fins i tot el tempo, és un altre.No s'hi posen garrafons, ja que no els coneixen, però sí força pebrot verd i vermell. Tampoc no hi possen costelletes de porc, ni trossos de pollastre o conill, sinó que ho substitueixen per carn picada que es va diluint en el procés de cocció, donant-li un gust ben particular i bo. La sorpresa, però, és que en tastar-la, en sentir en el seu gust i la seva flaire, poc té a envejar a la paella de "tota la vida". A l'Alguer, doncs, també podem menjar bona paella: no com la nostra però també ben saborosa. Especialment si la comparteixes amb bons amics.

El PROJECTE "LA COSTURA”

2009-06-18T01:37:00.000-07:00

El projecte es desenvolupa a partir del curs 2004-2005 com una secció experimental dins l’Escola Diocesana de la Infància “San Giovanni Bosco”, regió de Muntanyès, de l’Alguer amb la voluntat d’aplicar un ensenyament plurilingüe: català de l’Alguer, italià i anglès.

“La Costura” vol preparar els seus alumnes per a la nova Europa plurilingüe!

Es posa especial atenció a la llengua oral, ja que aquesta és la base de la comunicació, i per això es creen situacions comunicatives i d’interacció entre els mateixos alumnes amb l’objectiu que posin en pràctica les noves llengües i millorin la llengua familiar.

Enguany és el cinquè any de vida, però ja són un parell d’anys el projecte ha estat afectat per uns problemes que no han permès al projecte de la Costura de poder continuar com havia començat el 2004–2005. Però, l’escola ha volgut igualment que la classe experimental tengués d’alguna manera una continuïtat, i encara que l’anglès no es feia cada dia o l’alguerès no tenia el just espai per a fer les activitats, certament no és mancada la comunicació oral, que, com s’ha dit més dalt, és la part fonamental del projecte. Els minyons entre ells no parlen la llengua, si no quan són estimulats per la mestra, encara que a vegades posen enmig de l’italià paraules o frases en català de l’Alguer de manera natural, sense adonar-se’n. Els pares diuen que a casa repeteixen frases, cançons i poesies, i ells són molt contents de sentir-los. Cada dia hi ha novetats positives, tot i que el projecte no ha anat com devia.

Però ara, gràcies al nou conveni que veu col·laborar la Generalitat de Catalunya, l’escola de la infància San Giovanni Bosco i la participació externa d’Òmnium Cultural de l’Alguer, la Costura i el seu ambiciós projecte, a partir del setembre del 2009 finalment podran tornar a muntar per aquella muntanya que era l’objectiu primordial de la Costura. Escola, mestres, minyons i pares són animats a tornar a fer la justa feina amb entusiasme i agraeixen a la Generalitat d’haver confiat en ells i haver ofert la possibilitàt de continuar. Els pares, vells i nous, són contents d’aquesta novetat tan positiva perquè també enguany havien triat la classe experimental pensant que el projecte pogués millorar durant el curs, i no han abandonat l’esperança.
La passió per a la nostra llengua és el fonament dels valors culturals que ens lliguen a països llunyans i la feina que la Costura, per un costat, i l’Òmnium Cultural de l’Alguer, per l’altre, porten endavant cada dia perquè els nostres orígens no es perdin és una de les forçes primàries per a la nostra ciutat i així mateix per al futur de la presència de la nostra llengua a les escoles enmig dels nostres minyons.
Francesca Dinapoli

Geografia literària: històries de mar(ina)

2009-06-15T02:10:00.000-07:00

És sabut que, en l'àmbit de la investigació literària, un dels camps que està emergint amb més força és el de la geografia literària, això és, l'estudi de la relació entre la literatura i el territori. Com s'explica a l'entrada "Géographie littéraire" de Le Dictionnaire du littéraire: "La geografia literària té com a objecte estudir els fets literaris a partir del seu allotjament espacial i de la seva localització, i establir les línies d'influència segons la seva aparició en un o en un altre context geogràfic". En aquest sentit, si hi ha un àmbit de diàleg entre la literatura i l'espai geogràfic que sobresurt, aquest és indubtablement el de la relació amb la mar. La mar com a pretext, com a punt de partença, com a matèria primera literària, com a element bàsic per a l'imaginació narrativa o la sensibilitat poètica.

Contràriament, però, a les recerques d'abast més acadèmico-literàries, sempre sorprenen les iniciatives que, des d'altres àmbits, veuen la literatura com una via alternativa de difusió del coneixement del mar. Aquest és el cas del projecte proposat per l'Àrea Marina Protegida del Cap de la Caça-Illa Plana, de l'Ajuntament de l'Alguer, de la qual n'és responsable Gianfranco Russino, anomenat "Storie di mare", i que ha rebut finançament del Ministero dell'Ambiente e della Tutela del Territorio e del Mare del Govern italià. El projecte vol, a través de diversos itineraris temàtics (el del corall, la cartografia, o la poesia, entre d'altres), establir una dialèctica entre el territori, els espais culturals, i les diverses formes d'acostar-se a l'Alguer des de l'escriptura, on no han estat considerades únicament, malgrat tenir un pes significatiu, les expressions literàries i de cultura popular, sinó que també s'han volgut incloure les mirades científiques (de geogràfs i d'historiadors, d'arquitectes i d'antropòlegs), passant així mateix per aquelles altres visions sorgides per la curiositat de periodistes o de simples persones fascinades per aquesta terra, que han sentit la necessitat de dir coses sobre l'Alguer i la seva mar.

El projecte ha comptat amb una comissió científica, formada per professors de diverses especialitzacions i procedències, que han marcat les línies bàsiques que han guiat la búsqueda i recollida plural de tota mena de textos. Aquesta tasca, sempre difícil, de recull de materials diversos ha estat realitzada per Luca Scala, gran coneixedor del patrimoni cultural i literari de l'Alguer, i per Irene Salis. La mostra, a més a més, té la peculiaritat que és bilingüe (tots els textos, independentment de la llengua en què foren escrits, es poden llegir en italià i en alguerès), una cosa ben meritòria si tenim en compte que el finançament més significatiu prové de Roma. Sens dubte, la perseverança de Gianfranco Russino, que és l'actual president de l'Òmnium Cultural de l'Alguer, ha estat decisiva per aconseguir aquesta fita.

Si l'experiència viscuda d'un lloc sempre és un acte creatiu d'identitat, no se'ns pot oblidar mai el paper, central, que ha exercit la imaginació creativa en aquesta exercici d'afirmació, personal i col·lectiva. La literatura construeix geografies, fins el punt que, sovint, el nostre coneixement dels espais i dels llocs que visitem s'articula a través de d'aquesta forma d'art. Som molts els qui, a l'hora de viatjar, més que acudir a un manual de geografia o a una simple guia turística, ens proveïm d'una bona novel·la que ens expliqui "millor" aquell territori, d'un bon poema que ens sàpiga fer reviure allò que vam sentir en contemplar un paisatge, en olorar una diferent brisa de mar o en recórrer els carrers d'una determinada ciutat. D'entre els autors escollits en la mostra, no podia faltar el poeta sard afincat de ben petit a l'Alguer, Antoni Canu, del qual reproduïm el poema "Ondes", que pertany al seu primer llibre publicat en alguerès, Poesies (1995):

ONDES

S'alcen

les ondes

com despertades

de la son,

s'unflen

com veles

al vent de mestral,

avancen

amb l'ànima doleçosa

per llur breu existència,

rodolen remoroses

vers llur viatge

sense retorn,

vanen

a morir a les roques

acompanyades

del cridar de les gavines

en el cel obscur

que mira

l'immensa mar.

Paral·lel 41

2009-06-12T06:30:00.000-07:00

Segons ens expliquen els geògrafs, un paral·lel és una franja imaginària de territori al voltant de la terra, i paral·lela a l'equador, que travessa diversos països i cultures. Els catalans i els algueresos, malgrat la distància mediterrània (cada cop més curta) que ens separa, no només tenim en comú una mateixa llengua, sinó que també compartim paral·lel: el paral·lel 41.

Sobre la base d'aquell lligam virtual, el celler Sella e Mosca de l'Alguer, ha elaborat un vi blanc que vol ésser testimononi de la recuperació del Trobat, o Malvasia del Rosselló, que van portat els catalans a l'Alguer, acompanyant la llengua, mesclat ara amb Sauvignon blanc.

El nom d'aquest vi, amb DOC Alguer, no podia ser altre que Paral·lel 41, i no cal us diguem que és excel·lent. Així se'ns explica en l'etiqueta posterior de l'ampolla aquesta història: "És el paral·lel en el qual es troben Alguer i Barcelona, dues ciutats profundament vinculades per la història, per hàbits propis, per la llengua catalana que encara és testimoni d'una cultura compartida durant molt de temps. 'Parallelo 41' recupera d'aquest passat la història d'un antic raïm: el Trobat que els catalans van portar a l'Alguer i que Sella & Mosca ha preservat d'una extinció segura. Desde sempre conreuat en terres arenoses i calcàrees, ara s'ofereix amb el Sauvignon, raïm que ha estat introduït més recentment, en la producció d'aquest vi mediterrani que, a la frescor de la mar, uneix la generositat solar de la terra de Sardenya".

L'Ateneu Alguerès i la discriminació positiva

2009-06-12T03:50:00.001-07:00

Com comentàvem en l'anterior escrit, l'Ateneu Alguerès és una Fundació Cultural que treballa activament per la difusió de la cultura catalana en tots els seus àmbits.

Al llarg de l'any acadèmic que ara just s'acaba, per exemple, a més d'altres activitats, es va oferir a les persones interessades un curs de narrativa catalana contemporània, impartit pel professor i escriptor Iban L. Llop, on es van llegir i estudiar autors com Víctor Català, Prudenci Bertrana, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Quim Monzó o Albert Sànchez Piñol, entre d'altres.

La seu de l'Ateneu es troba al bell mig del casc antic de l'Alguer, al Carrer del Carme, es tracta d'un preciós palau que pertany a la Fundació i que, atès que una part d'aquesta propietat dóna a la mar, a la passejada de la Muralla, també coneguts com "Bastioni Marco Polo" en la versió italiana, entre la Torre de Sant Jaume i la Torre de la Polvorera, es va decidir llogar aquesta part de l'edifici, on es va instal·lar un restaurant.

Com ens explicava, però, Antonio Frulio, el president de l'Ateneu Alguerès, a l'hora de negociar el contracte del traspàs, es van posar dues clàusules innegociables: 1) que la carta també estigués escrita en alguerès; 2) que a l'hora de contractar els cambrers i altre personal de servei, es prioritzés les persones que també parlessin alguerès.

Es tracta, certament, d'un admirable exemple de discriminació positiva.

De ciutats i naufragis

2009-06-11T01:20:00.000-07:00

Anit va tenir lloc a la seu de la Fundació Cultural "Ateneu Alguerès", una lectura del poeta borrianenc Iban L. Llop (1975), sota el títol "De ciutats i naufragis". Iban L. Llop, a més d'escriptor, és actualment professor de llengua i cultura catalanes a la Universitat de Sàsser, després d'una llarga i intensa experiència com a docent a la Universitat del Salern i vital a la ciutat de Nàpols, una ciutat que, com ens confessava el mateix Iban, difícilment és pot explicar mitjançant la paraula, sempre hi ha alguna cosa més, un excedent de vida, d'exuberància i de caos que resulta impossible de ser capturada literàriament. Tot i les dificultats, però, Iban L. LLop se'n va sortir, i d'allò més bé, amb el seu excel·lent Llibre de Nàpols (2002), de fer una crònica poètica de la capital de la Campània, un llibre que complementa i actualitza el ja "clàssic" dietari Un bellíssim cadàver barroc d'un altre escriptor valencià Josep Piera.

No és gens casual, certament, que Iban L. Llop tanqués el curs de l'Ateneu Alguerès, ja que, des de l'any 2007, col·labora amb aquesta fundació cultural en l'organització de cursos de literatura i altres esdeveniments culturals. La seva vinculació, però, amb l'activitat docent no acaba aquí, ja que també ha impartit cursos de català en col·laboració amb Òmnium Cultural de l'Alguer i l'Ajuntament de la ciutat.

"De ciutat i naufragis" va ser un recorregut a través de tota la trajectòria literària d'Iban L. Llop, des del seu primer llibre publicat Fustes corcades (1998), on destaca un vers que, d'alguna manera s'ha convertit en divisa de la seva concepció poètica "plore una existència/ un sentiment imprecís", fins els seus darrers poemes, encara inèdits, que són testimoni de les diverses ciutats en què ha viscut, i que formen part del seu itinerari personal i intel·lectual. Començant per la seva Borriana natal ("Si m'ancorés novament a la vida/ del poble, a cada moment sentiria el perill/ d'un naufragi"), un poble que estima però al qual sap que no pot tornar després de "tants anys de viatges", passant per Barcelona, ciutat on va estudiar, Nàpols, Calàbria i ara Sardenya.

Convé destacar els poemes que ens va llegir d'un llibre inèdit que es titula, no sé si encara provisionalment, Batalles de Sardenya però que l'autor havia pensat titular Derrotes de Sardenya. En aquest sentit va ser molt interessant la reflexió sobre la paraula "derrota" en català i "rotta" en italià, ja que mentre en català la primera accepció té a veure amb el "resultat desfavorable en una guerra" i només la segona pren el sentit de la trajectòria que deixa en l'aigua una nau, en la llengua italiana aquests sentits s'inverteixen, essent la delrastre que deixa una vaixell o un avió l'accepció que ha esdevingut principal.

Que Iban està ben implicat en la difusió de la llengua i la literatura catalanes a l'Alguer es va fer palès amb gran assistència de públic divers al recital de poesia. Mestres d'alguerès, persones vinculades amb ultura catalana a l'Alguer, així com simpatitzants de l'Ateneu hi van ser presents, capitanejats pel seu president, l'inquiet, implicat i treballador Antonio Frulio i la seva muller, la matemàtica Maria Angela Beatrice Corrias, que fa uns quants anys van realitzar una interessant enquesta sobre l'ús social de la parla catalana de l'Alguer.

Russino parla de la presència de la Generalitat a l'Alguer

2009-06-05T12:48:00.000-07:00

El President d'Omnium Cultural de l'Alguer, Gianfranco Russino

Anècdotes del Retrobament

2009-06-05T04:05:00.000-07:00

Com recordava recentment Margarida Aritzeta a la seva Maleta Sarda, arran del tancament de l'entranyable Bugaderia Catalana per la jubilació dels seus propietaris, el matrimoni Mel·lai, sempre és un plaer parlar amb Pasqualino, un personatge obert i acollidor, que transpua estima per la seva llengua i afecte per tots aquells amics de les diverses terres catalanes que ha anat passant, al llarg dels anys, per aquest espai, encisador i inclassificable.

La conversa d'avui ha estat una veritable sorpresa, ja que m'ha explicat una anècdota ben bonica sobre el "Retrobament", aquell viatge que un grups de catalans van realitzar a l'Alguer l'any 1960, a bord del vaixell Virginia de Churruca i que, per a molts algueresos, va ser un esdeveniment que va trastocar, en positiu, i per sempre més, la visió d'ells mateixos i de la pròpia cultura.

M'explicava Pasqual Mel·lai que, en un dels primers vols de la Ryanair, va viatjar a l'Alguer una persona que, mig per casualitat, es va acostar a la Bugaderia Catalana. En parlar dels lligams comuns, entre algueresos i catalans, Pasqualino va mostrar, a aquest inesperat visitant, l'edició original del llibre Retrobament de l’Alguer publicat a Perpinyà al 1961, signada pel principal promotor del viatge, el fotògraf Pere Català Roca.

En veure el llibre, aquest home va esclatar en plors. La raó: ell, essent encara un xiquet de només 10 anys, també va formar part de l'expedició catalana acompanyant el seu pare: Conrad Valls i Forner. El fill de Conrad va decidir anar en avió aquell mateix vespre cap a Barcelona, per retornar a l'Alguer al dia següent, i lliurar en mà a Pasqualino una còpia de les fotografies que, des del vaixell, havia fet el seu pare del Retrobament, malgrat les llàgrimes que amaraven d'emoció els seus ulls ja que, en plena obscuritat franquista, era la primera vegada que podien veure onejar, amb llibertat i sense por, tantes senyeres catalanes.

Unes fotos magnífiques que ens serveixen de testimoni d'un moment únic de la nostra història més recent.

Retolació en alguerès

2009-06-05T01:07:00.001-07:00

La percepció inicial més evident, per a les persones que arriben per primera vegada a aquesta ciutat, de la presència viva del català de l'Alguer és, sens dubte, la retolació en dues llengües (català i alguerès) dels seus carrers. Sorprèn, però, que no es tracti d'una simple traducció (això és, que es tradueixin al català els noms dels carrers en llengua italiana), sinó que s'ha maldat per recuperar els nous originals dels carrers i places de la ciutat.

Així, , per posar un exemple, la "Piazza Civica", uns de les centres de l'Alguer històric, s'anomena també, en alguerès, "Plaça del Pou Vell", que ens remet, inevitablement, a un passat en què els habitants de la ciutat només utilitzaven la nostra llengua. Serà interessant, però, saber com s'ho fan els carters a l'hora de repartir el correu, si són coneixedors de la doble denominació o sí, a la pràctica, la retolació italiana és la que prevaleix.

La casualitat, però, ens ha fet descobrir una "antiga" retolació escrita exclusivament en alguerès, datada al voltans dels anys 60. Qui ens l'ha ensenyada és Carlo Derriu, un polícia municipal que, orgullós, ens ha explicat com, un alguerès anònim, va decidir posar aquest nom a l'edifici que acabava de construir: "Palau Mirador". Un Palau que, a conseqüència de la construcció posterior al seu voltant, ha deixat de ser mirador. Però aquesta és una altra història. La primera retolació en català després del retrobament? Com es diu en italià, "Se non è vero, è ben trovato".

Antonio Martinelli: la terra, la llengua, el treball

2009-06-04T06:17:00.000-07:00

Una de les persones que els catalans que visiten l'Alguer han de tenir present és Antonio Martinelli. El novembre de 2008 la Fundació Lluís Carulla li atorgava el Premi d'Actuació Cívica per la seva actitud de defensa de la llengua catalana a l'Alguer, la seva aportació en la tasca de catalogació de les espècies botàniques i zoològiques de l’Alguer i la seva contrada, i en la valoració d’edificis i indrets tradicionals de la ciutat, així com també la contribució al manteniment del seu ús, com és el cas de l’ermita de l’Esperança, un dels indrets emblemàtics, on es fa cada any un gran aplec.

Ha mostrat, així mateix, una actitud permanent d’acollida als catalans que visiten l’Alguer, al quals assisteix amb un esperit de servei exemplar.

Fa pocs dies, a la finca d'en Martinelli vam poder veure com és de gran la seva família, que en les jornades de tondre les ovelles augmenta amb col.laboradors i amics. Com és de gran el seu cor que ens acull. Com és de familiar la seva companyia.

Per qui no hagi vist mai què és això de tondre les ovelles, aportem algunes fotografies:

Es tracta d'esquilar-les, de treure'ls l'abric d'hivern i deixar-les fresquetes per a les calorades que es presenten. I per què tantes ovelles?

Un dia parlarem del pecorino, el formatge que se n'obté...

Festa de cançons a l'escola algueresa

2009-05-29T03:59:00.000-07:00

Avui a la nit marxem cap a l'Alguer amb la companyia d'espectacles Pasucat, que demà actua amb el seu espectacle "Anifestari" a la plaça Cívica de l'Alguer. Hi haurà les escoles (mainada, mestres, pares i mares, autoritats).

Aquesta setmana s'han fet les activitats de la "Festa de l'escola per la nostra llengua", i un espectacle de cançons és una bona manera de tancar-les.